Brúixoles que busquen somriures perduts

Una altra novel·la de l'Albert Espinosa plena de sentiments i emoció. Després d'haver llegit Tot el que podríem haver estat tu i jo.... i Si tu em dius vine ho deixo tot... sabia amb què em podria trobar, però tot i que m'havien agradat, vaig trobar que els faltava quelcom. Aquesta en canvi m'ha agradat molt. Potser perquè ja m'he fet amb l'estil de l'escriptor. Penso que és un llibre que pot agradar molt o gens. És una novel·la que fa reflexionar i que pot semblar que s'acosti a un llibre d'autoajuda, però jo penso que no és així. La història plantejada és molt dura i toca la fibra, fa pensar, et fa veure les coses de diferent manera, i això, no a tothom agrada.

Potser la quantitat de successos negatius que passen al protagonista és exagerada, però es tracta d'una novel·la i no de la vida real, tot i que molts cops la realitat supera a la fantasia. Penso que el que aquí es pretén és arribar a situacions límit perquè així tot trontolli i, tant el protagonista com el lector, es vegin obligats a replantejar-se moltes coses. L'ús exagerat dels punts suspensius penso que també està utilitzat per convidar al lector a reflexionar.
El llenguatge és senzill i el protagonista ens explica la seva història fent salts cap al passat de manera desordenada per explicar-nos els moments viscuts en la seva infància i els moments al costat de la seva dona i així donar sentit a la situació en què es troba en el present.

Ens trobem davant un personatge perdut en un món interior ple d’odi, que en el passat va estar al costat de dues grans dones, la seva mare i la seva parella. Dues dones valentes, positives, plenes d’alegria, que van passar per la vida del protagonista oferint-li unes ensenyances i un amor que l’haguessin convertit en un gran home si no hagués hagut d’assumir la pèrdua de totes dues i veure’s immers en el dolor i en l'odi cap al seu pare, cap als seus germans... La mort de la mare i el trencament de la família són situacions viscudes en l'infància que marcaran la seva personalitat.

El protagonista d’aquesta novel·la està a punt de veure’s absorbit per l’odi i per les males experiències del passat i sense adonar-se’n està començant a cometre els mateixos errors que va cometre el seu pare. El dolor tan gran que sent per la mort de la seva dona l’està portant a abandonar les seves filles, el mateix que va fer el seu pare amb ell. Però el retorn al passat, la valentia per fer front als fantasmes que hi habitaven, l’ajudaran a adonar-se del que li està passant, serà capaç d’entendre al seu pare i perdonar-lo i així, curant els traumes de la infància podrà construir un millor futur.

M'ha agradat quan explica que a la seva dona la va salvar la lectura d'un llibre, De profundis de l'Oscar Wilde. M'han vingut ganes de llegir-lo.

Algunes frases del llibre:

“La meva mare sempre deia que quan som petits ens passem la vida a l’exterior… I que a partir de certa edat hem de passar a l’interior, si volem triomfar... Ella ens recomanava que no ho féssim...” p.116

“La teva mort serà sentir-me altre cop diferent... Menys xiuxiuejos al llit, menys secrets... Menys del nostre món...”

“La teva mort farà que no hi hagi més somriures dins els punys...” p.125

“Sempre he cregut que les persones que no se’ls veuen els ulls tenen molt de plaer o molt de dolor... I és que quan els tanques del tot, només pot significar que estàs al teu propi món... I els mons propis solen ser tan personals que necessites que l’exterior no els esquitxi... “ p.126

“Et proposo que em permetis canviar els meus ressorts al teu costat. No els jutgis i no els qüestionis. I jo faré el mateix per tu... Et permetré canviar, que furguis en el teu interior, que m’ofereixis una altra versió de tu mateix i jo no la jutjaré...” p.158-159

Les mentides t’envolten, i saber que hi ha un arxipèlag de persones que sempre et diran la veritat és molt valuós... Vull que formis part del meu arxipèlag de sinceritat...” p.176

Elogi a l'horitzó

Eduardo Chillida, 1990

A la ciutat de Gijón, al barri mariner Cimavella, sobre el turó de Santa Catalina trobem una monumental obra d’art d’Eduardo Chillida.

Sembla ser que primer va ser creada l’obra abans de pensar on s’ubicaria. Era necessari un lloc amb molt espai, degut a les seves dimensions i des d’on es contemplés el mar. Després de recórrer tota la costa europea buscant un espai adequat, l’arquitecte Paco Pol va ser qui li va suggerir el lloc.

Es tracta d’una peça de formigó d’unes 500 tones i 10 metres d’alçada. Chillida va voler buscar la relació estre l’home i el Cosmos en aquesta escala i va aconseguir que la sensació sigui monumental a poca distància però de manera controlada, ja que no se’ns escapa del camp visual i des de lluny queda totalment integrada al paisatge. L’autor volia representar d’aquesta manera la mida de l’home en relació a la immensitat de la natura. A més la seva ubicació facilita la visió de tota la costa des d’on es troba i a la vegada des de qualsevol punt de la costa de Gijón també es veu l’obra.

L’elogi a l’horitzó representa un cos amb els braços oberts que abraça l’horitzó. A més forma una finestra oberta des d’on contemplar l’horitzó del Cantàbric, on es pot veure la intensitat del blau del mar en contrast amb el blau del cel. Segons l’autor, la intenció de l’estructura era “el límit per mirar el que no té límits”.

En un dia de calma la sensació que evoca és de calma i serenor que convida a la contemplació. Però en dies de tempesta diuen que la sensació porta a la malenconia i fins i tot provoca un estat de por i solitud.

Si ens introduïm al seu interior podrem escoltar la remor del mar, degut als efectes acústics per la pròpia disposició de l’escultura. Aquest fet va ser experimentat com una sorpresa per Chillida ja que en cap moment havia pensat en aquesta possibilitat.

La casa del silenci

La casa del silenci és una història explicada a cada capítol per un dels personatges, que a través d’un violí com a element d’unió, aniran entrellaçant les seves vides. En Karl, la Teresa, la Maria, l’Anna i el Mark són els narradors que ens expliquen la història a través de les seves pròpies vivències. Les seves veus s’aniran alternant, fent salts en el temps, que a mida que avanci la lectura anirem relacionant per composar finalment la història de principi a fi.

L’autora aconsegueix fer un retrat dels diferents personatges molt ben definit connectant amb el lector i traspassant els sentiments que aquests transmeten en cada moment.

El violí Stainer ens acompanya a través de tota la novel·la i l’amor per la música hi és present. Les notes traspassen el paper i la sensació expressada pels personatges en sentir-les aconsegueixen que el lector gairebé sigui capaç d’escoltar-les també. El concert per a dos violins de Bach es converteix en la banda sonora de l’obra i ens acompanyarà al llarg de tota la història. Aquest violí a més serà la peça que dóna intriga a tota l’obra, ja que va passant per diferents mans i que com si es tractés d’un tresor tothom el vol tenir ben a prop i provocarà sentiments de pèrdua dolorosos.

En ella hi trobem l’amor espiritual per la música que aconsegueix calmar les ànimes i l’amor carnal que no deixa exempts als protagonistes de gelosies, passions i desitjos de possessió. Aquest contrast de sentiments defineix molt bé la dualitat de l’ésser humà.

La història està explicada de forma delicada i exquisida i demana ser llegida lentament, assaborint cada paraula i cada nota musical que aconsegueixen tocar el cor del lector.

Tot i que, per mi, no està a l‘alçada de La nevada del cucut, Blanca Busquets ha aconseguit tornar a emocionar amb aquesta història. Caldrà seguir llegint aquesta autora.

“Aquesta és la història de diverses dones i d’algun home. De dones valentes i sensibles, dones apassionades, dones que estimen els homes però que sobretot estimen la música.

Aquesta és la història d’un violí que passa de mà en mà, d’un director d’orquestra exiliat que viu entre notes musicals i entre faldilles, de mares absents, de desamors i de venjances, de guerres que separen, de minyones que mengen xocolata desfeta...

Aquesta és la història de La casa del silenci, on la música no deixa mai de sonar.” (text de la contraportada)

Per a saber-ne més:

Entrevista a Blanca Busquets

El llop estepari

És la primera vegada que llegeixo a Hermann Hesse i no cal dir que l’experiència et deixa marcat per sempre. Tot i ser una novel·la curta és molt intensa i difícil d’entendre, plena de metàfores, que cal llegir pausadament per anar-hi pensant. Potser és més important com és capaç de remoure l’ànima abans que ser entesa per la raó.

Diuen que la novel·la és autobiogràfica i ens explica la profunda crisi espiritual que va patir Hermann Hesse a la dècada dels anys 20.

En aquesta obra l’autor ens descriu l’evolució psicològica i espiritual per la que passa el protagonista. Harry és un personatge fosc, depressiu, solitari, que manté una lluita interna constant entre la raó i l’ànima. Al llarg de la seva vida s’esforça per fugir de les temptacions i capricis que ens ofereix la societat, el món en què vivim, evitant viure de manera superficial, per tal d’aconseguir una vida més cultivada, amant de la bona música i la literatura. Però el seu desig de vida, la seva raó, no el deixen ser feliç, ja que a vegades apareix el llop estepari que tots portem a dins on l’instint es deixa portar pels plaers que ens ofereix la vida. Totes les persones amaguem dins nostre aquesta dualitat de l’ésser, però el problema és que en Harry Haller no ho accepta. La seva autoexigència és massa elevada i se sent impotent, desconcertat i decepcionat d’ell mateix quan cau sota els plaers més primitius del llop estepari. Cada vegada més allunyat de la societat, més tancat en ell mateix intenta trobar la felicitat eliminant aquest llop estepari que apareix quan menys ho espera, fins arribar a un estat pràcticament de bogeria que porta a un desenllaç totalment surrealista i sorprenent, on s'acabarà trobant a ell mateix, a acceptant-se i entenent el sentit de la vida.

Tot i tractar-se d’una obra escrita el 1927 s’adapta perfectament a l’època actual. Això acostuma a passar quan ens trobem davant d’una obra d’art com aquesta que per la seva genialitat perdura al llarg del temps.

«Massa bé (…) entenc (…) el teu horror per la política, el teu desconsol per la propaganda i l’actuació irresponsable dels partits i de la premsa, la teva desesperació davant la guerra, la passada i la futura, davant l’actual forma de pensar, de llegir, de construir, de fer música, de celebrar festes i de practicar la cultura! Tens raó, llop estepari, mil vegades raó i, tanmateix, t’enfonsaràs. Pel món d’avui en dia, tan senzill, tan còmode i fàcil d’acontentar, ets massa exigent i delerós i et rebutja perquè tens una dimensió de més. Qui avui dia vol tenir una vida feliç i satisfactòria no pot ser com tu o jo. Qui exigeix música en comptes de soroll, alegria en comptes de divertiment, ànima en comptes de diners, feina creativa en comptes d’ocupació, passió en comptes de frivolitat, per a ell, aquesta preciositat de món mai no podrà ser una pàtria…» (pàg. 149)

Per llegir més sobre aquesta obra cliqueu aquí