Amb aquest llibre he conegut a la Roser
Caminals, gràcies a la lectura conjunta que he fet amb el QL? Aquesta lectura
ha estat més especial que les altres ja que hem tingut l’honor de comptar amb la participació de la pròpia
autora.
M’ha agradat molt la seva manera d’escriure,
sobretot en la descripció dels ambients i dels personatges. Tot i que el
personatge principal estigui ple de força, els personatges secundaris també
prenen molta importància al llarg de la novel·la.
La història és prou captivadora des del
principi i amb els elements d’intriga amb què acaben molts dels capítols, les
ganes de seguir llegint queden assegurades. Cap al final, però, va perdent
força i ens trobem amb un final potser massa ordenat.
El Maurici, personatge principal de la
novel·la, és un personatge molt interessant, que provoca sentiments
contradictoris al lector. L’evolució psicològica per la que passa està molt ben
trobada. En un principi ens trobem davant un personatge frívol i despreocupat,
superficial, pendent només de les seves diversions i amistats, que mai s’ha
enfrontat a la vida real, viu protegit per la classe social i la família en una
època on la misèria i la crueltat assolen les classes baixes de la
Barcelona de principis del S-XX. No és fins que la vida el posa a prova que
descobrim un altre Maurici que havia estat ocult fins el moment i que ni ell
mateix coneixia de què podia ser capaç. Davant d’un fet que el trasbalsa
experimenta un canvi radical en la seva persona, deixen d’interessar-li totes
les coses que l’havien omplert fins ara i s’obsessiona per descobrir una sèrie
de fets que el portaran a conèixer la Barcelona dels bordells, la crueltat de
les persones, els negocis bruts i la tragèdia en la vida de les persones.
Aquestes experiències faran emergir uns sentiments i una humanitat que fins ara
havien estat ocults en ell.
El rumb
que pren la seva vida serà més un càstig que ell mateix s’imposa per redimir
els seus pecats que no pas la recerca de la felicitat. Tal i com diu l’autora,
troba una felicitat relativa i minvada. No és un final feliç, sinó un final
possible.
“Maurici Aldabó és un jove hereu de la burgesia
barcelonina. Amb una existència despreocupada i frívola, res no li fa sospitar
que el seu món plàcid es veurà sobtadament sotragat i que es trobarà abocat a
una recerca obsessiva per resoldre un enigma que transformarà completament la
seva vida. Seguint la insòlita peripècia del protagonista, El carrer dels Tres
Llits retrata amb una habilitat infreqüent la Barcelona dels primers anys del
segle XX, una ciutat alhora corrupta, misteriosa i atractiva que niu la
contradicció entre l’opulència de les classes privilegiades i els barris baixos
de la misèria i la prostitució”. (text de la contraportada)
“Caminals fa servir com a eix una coneguda
llegenda urbana barcelonina, immemorial, i arriba a donar-li una dimensió
alhora mítica i quotidiana, amb la rara virtut d’encuriosir sempre, de
sorprendre sovint i de commoure a estones”, Pere Gimferrer
Us deixo amb algunes paraules de l'autora que podreu trobar en els següents enllaços:
És una
novel·la d'un personatge incitat. És a dir, un personatge que quan comença està
en un estat molt passiu, molt poc interessant des del punt de vista del lector.
I hi ha un esdeveniment dramàtic que provoca que es posi en moviment. I en
aquest sentit és una novel·la d'acció. Hi ha una investigació, hi ha la recerca
d'un misteri, d'una veritat.
Però quan
reapareix la imatge de les rates té més sentit i significat, és una al·lusió a
la corrupció urbana, les rates van per sota terra, és el món subterrani que
s'amaga, el món clandestí, sota la superfície del món visible... Crec que el
recurs d'anticipació és això, que potser en el moment que s'anticipa no li diu
gaire cosa al lector, però quan torna aleshores el lector lliga caps.
L’altre dia llegia una ressenya del llibre, també provinent de QL?, una proposta diferent, m’agraden les propostes que surten del guió.
ResponElimina