La decisió de Brandes i l'art

Fa temps vaig llegir La decisió de Brandes de l'Eduard Márquez i vaig descobrir que seria un dels meus autors preferits. Ha passat massa temps per poder fer-ne una ressenya, però m'agradaria compartir unes quantes cites que vaig anotar mentre el llegia sobre el que el protagonista deia de l'art. Són paraules sàvies que espero que pogueu gaudir, tan si l'heu llegit com si no.

"…parlava sovint de l’ànima dels colors, de la seva capacitat per influir sobre els nostres sentiments. (...) I podia convertir termes tan asèptics com latzurita (...) en històries fascinants, com el viatge de Marco Polo a les pedreres de lapislàtzuli de Badaksan..." (pàg.14)

"Per aprendre a pintar, o qualsevol altra cosa, cal ser prou humil per reconèixer les mancances i prou constant per superar-les." (pàg. 25)

"(...) encara se’m dispara el pols quan penso en La música i La dansa. Les cinc figures. Els tres colors: el blau del cel, el verd dels turons i el vermelló dels cossos. Només. (...) I també sobre la simplicitat, l’equilibri, la llum, la puresa..." (pàg. 26)

 

"Van Gogh va ser com un cop de puny a l’estómac. (...) Mai no havia vist tan clars els secrets d’una batalla perduda: darrera la simplicitat de les formes i l’esclat del color, bategava la recerca desesperada de la serenitat, però les pinzellades, poderoses i denses com ganivetades, reflectien, quan les aïllaves del conjunt, el fracàs per assolir una pau impossible." (pàg.28) 

"Sí que tenia raó quan afirmava que dibuixant era més conscient de l’essència de les coses." (pàg. 32)

"M’han preguntat sovint per què pinto. I mai no he sabut què respondre. Pinto com respiro. O com parlo (...) I pinto, també, per estalviar-me la sensació de desemparament que em provoca no fer-ho." (pàg. 59)

"Ha canviat la manera d’enfrontar-m’hi o d’expressar-la, però no l’essència. Com diu Matisse: fer cantar els colors." (pàg. 60)

"He de reconèixer que costa acceptar les crítiques adverses, sobretot al principi, quan es viu massa pendent del parer dels altres, però amb el temps he après que fins i tot es pot treure profit dels prejudicis i de la incomprensió." (pàg. 67-68)

"Georges Braque (...) Solitari i discret, reservat, recelós a l’hora de mostrar la seva feina, pacient i treballador incansable..." (pàg. 68) “Treballar per perfeccionar l’esperit. Això és l’únic que compta. La resta és faramalla...” (pàg. 69) “La infància...Qui pogués conservar-ne la curiositat i la puresa”. “ Només ens queda allò que no ens prenen, i és el millor de nosaltres mateixos”

"(...) vaig quedar-me palplantat davant El solitari. Observant-lo, vaig tenir la impressió que la dona que jugava amb les cartes era la mare." (pàg. 70)

"(...) s’inventava aventures per als personatges que no coneixia, com la història d’amor d’un dels seus quadres favorits, Noia llegint una carta davant una finestra oberta, de Vermeer. Un dia li va explicar al pare que l’havia somiat un munt de vegades." (pàg. 88)

"Amb els anys he descobert que, si no pinto avui, ja ho faré demà, o demà passat, o l’altre. I també que tot serveix per omplir el sac del qual, tard o d’hora, acabaran sortint els quadres: un poema, una melodia, un paisatge, una conversa... Més l’esforç, és clar." (pàg. 104-105)

“Si treballes de valent, sense pressa ni trampes, i tens prou paciència, tot arribarà.” (pàg. 109)

"“Sense pintors com tu, el món seria més gris i inhòspit”. Mai no m’havien dit res tan bonic." (pàg. 113)

"Per això va demanar-me que, si moria abans que jo, barregés les seves cendres amb els pigments i que pintés els còdols del seu racó favorit, sota el pollancre on li agradava seure per llegir o mirar el paisatge." (pàg. 114)