Les històries naturals

Des de la llunyania, l'"aurea picuda" entonava el cant perfecte, 

melòdicament i harmònicament inaudible.

Era el silenci. La remor del món abans de la seva creació. El no-res.

Amb la seva segona novel·la, Les històries naturals (1960), Joan Perucho va recuperar l’esperit de les lectures juvenils –les novel·les d’aventures i les històries de vampirs– i al mateix temps hi va fer una reconstrucció irònica i erudita de la Catalunya del segle XIX: del desenvolupament de les ciències de la il·lustració i de les lluites polítiques que van desembocar en les guerres carlines.

El resultat: una novel·la culta escrita com si fos una novel·la popular sobre un naturalista escèptic, Antoni de Montpalau, que s’inicia en el misteri d’un cavaller de Jaume I convertit en vampir, Onofre de Dip, i que recorre el Maestrat i el Berguedà en cerca de noves víctimes. (text de la contraportada)

Acabo de llegir Les històries naturals de Joan Perucho en una lectura conjunta al Quellegeixes?. Ha estat una experiència molt enriquidora, ja que llegir un llibre acompanyada de tants comentaris que ajuden a comprendre i aprofundir millor una novel·la sempre és molt gratificant.

Aquest autor era completament desconegut per a mi i ha estat un descobriment força interessant. La seva prosa està plena de poesia, d'humor i fantasia. La barreja entre realitat i ficció és molt original i fa que la seva obra sigui diferent de qualsevol altre cosa llegida. 

Es tracta d'un llibre, que per la seva temàtica d'aventures i fantasia, jo mai hagués decidit llegir, però que la lectura conjunta m'hi ha portat i m'alegro d'haver-ho fet, perquè Les històries naturals és molt més que una novel·la d'aventures. El més important és com està explicada més que el que s'explica en ella.

Em costa fer-ne una bona  ressenya i crec que el més enriquidor per qui li  interessi és que llegiu els comentaris que s'han fet al fil d'aquesta lectura al Quellegeixes? Us deixo aquí l'enllaç perquè gaudiu de les excel·lents aportacions que s'hi han fet.