29 d’oct. 2011

Platja de les Catedrals

Praia das Catedrais, Ribadeo

Aquesta platja està situada al municipi de Ribadeo, a la costa de la província de Lugo, al mar Cantàbric. Es troba a uns deu quilòmetres a l’oest d’aquesta població. Va ser declarada Monument Natural per la Conselleria de Medi Ambient de la Xunta de Galícia.


La Platja de les Aigües Santes és coneguda entre els turistes com La Platja de les Catedrals. Aquest nom fa referència a l’aparença dels seus penya-segats, que formen coves de desenes de metres i arcs de més de trenta metres d’alçada, que recorden als arcbotants i contraforts de les catedrals gòtiques. Un relleu aconseguit amb l’erosió del vent i de l’aigua salada.
Tot això fa que sigui una platja d’una increïble bellesa, que per poder-la visitar i gaudir d’un passeig entre els seus passadissos de sorra entre les roques i entrar dins les coves, és necessari fer-ho quan la marea és baixa, ja que sinó no és possible accedir-hi perquè la platja queda completament coberta d’aigua.




23 d’oct. 2011

La nevada del cucut

Acabo de descobrir a la Blanca Busquets amb La nevada del cucut. La seva cinquena i última novel·la, guanyadora del Premi Llibreter 2011.

“Una dona que va viure fa cent anys escriu d’amagat a la llum d’una espelma en un lloc perdut de Catalunya. Les seves lletres la lligaran amb fil invisible a una altra dona del segle XXI que tampoc pot viure sense escriure. Tan sols elles dues veuen un poble nevat en un quadre que aparentment només té taques...
L’art i les lletres, però també el dolor i sentiments molt intensos, són el que portarà aquestes dues dones a patir com ningú, però també a viure plenament la vida, probablement com ningú l’ha viscut.” (text de la contraportada)

La novel·la parteix d’una estructura on barreja dues vides paral·leles de dones nascudes en diferents èpoques, la Tònia del món rural de principis del segle XX i la Lali ubicada en l’actualitat.
Escrita alternant per capítols el passat i el present, barrejant històries i pensaments, que és tal i com vénen els records, no pas ordenats. I a mida que avancen les dues històries es van entreteixint.
Dues vides marcades per la tragèdia i el silenci. El silenci destructor dels maltractaments, dels secrets, de la incomprensió. Dues vides acompanyades de l’escriptura i també de la lectura i la pintura. Que senten una necessitat molt gran d’escriure per posar paraules als seus silencis. Dues protagonistes solitàries, fortes i lluitadores, que malgrat tot, aconsegueixen tirar endavant. Tal i com ens diu l’autora: “ L’escriptura les salva de la mort psicològica”.

La Tònia ens defineix aquesta necessitat de manera impecable en aquestes paraules: "La necessitat d'escriure és com la necessitat de fer un somriure quan ens fan un altre somriure. S'ha de fer, s'ha de treure, no es pot quedar a dintre perquè, si es queda a dintre, el somriure es fa malbé, esdevé ganyota, i, les lletres, punxes que se't claven per tot el cos i que no et deixen viure en pau."

Totes dues acompanyades pel seu ídol, la Caterina Albert (Víctor Català) i la seva obra Solitud. Amb el personatge fictici de la Mila que acompanyarà a la Lali al llarg de la seva vida.
Dues dones marcades per les relacions amb els homes poc satisfactòries, però que sabran trobar la felicitat en la presència del veritable amor.
Els paral·lelismes en les dues vides donen la possibilitat d’observar-hi coincidències, moments ja viscuts que es tornen a repetir, però també de veure-hi sortides diferents i potser tot el que va quedar pendent en el passat ara es retroba en un present més esperançador, on els misteris es resolen, es tanquen les ferides.

Aquesta novel·la té més de mi que les altres que he escrit fins ara. No hi ha cap personatge que sigui jo, però sí que hi explico, per primera vegada, com vaig començar a escriure quan tenia 12 anys. Espero que el problema de bulling que jo vaig patir i que aquí exposo adaptat al meu personatge -la Lali- ajudi a obrir els ulls a algú que tingui nens i adolescents al seu càrrec.” (Blanca Busquets)

20 d’oct. 2011

La tardor dels artistes

La tardor és una de les estacions de l’any més escollides per ser pintades per molts artistes. I és que la bellesa dels colors en un paisatge de tardor és espectacular. Infinitat de tons marronosos, passant pel roig i el groguenc ens omplen la mirada i amb el dansar de les fulles gronxades pel vent podem escoltar com una música que acompanyada per l’olor dels bolets i la humitat de la terra, ens omplen tots els sentits. Segurament els artistes, seduïts per totes aquestes sensacions, s’han llençat a reflectir amb les seves pinzellades els colors d’aquesta estació.



Els infants a l’escola també observen aquests canvis en la natura i meravellats per la màgia dels colors volen fer com els pintors i expressar la seves sensacions sobre el paper. Observeu i veureu que són petits, només tenen cinc anys, però ja són grans artistes.

  


 

15 d’oct. 2011

Petons de diumenge

He llegit aquesta novel·la que, en un primer moment no m’havia cridat l’atenció, però que va anar despertant el meu interès després de llegir algunes impressions d’alguns quellegistes als quals havia sorprès gratament.
Un cop acabada he de dir que tenien raó. És el primer que llegeixo de la Sílvia Soler i ha aconseguit complir totes les expectatives que havia posat en aquesta lectura.

La Valèria vol estudiar a la universitat quan no està ben vist que les dones tinguin inquietuds intel·lectuals. I s’enamora de l’home que suposadament no li convé quan estimar-se és pecat i els petons que duren una mica s’han de reservar pels diumenges. Malgrat tot, s’entesta a afermar es seu amor i a dur la vida que desitja. Amb Petons de diumenge, Premi Prudenci Bertrana 2008, Sílvia Soler reconstrueix la història de milers de dones que durant el franquisme van fer petites rebel·lions personals intentant ser felices.” (text de la contraportada)

És una història plena de tendresa i de sentiments profunds. Amb moments durs, protagonitzats per la malaltia de la Valèria, que costen de passar, però sense dramatismes, espurnejats pels fragments dels seus diaris personals, on la força  de l’amor de dos adolescents immersos en la grisor franquista que lluiten per formar una família que els omplirà de dolcesa i també de disgustos, ens expliquen el passat de la protagonista. I amb una alenada d’aire fresc que ens van donant les cartes de l’ Elisa, la seva amiga independent i inquieta que es dedica a viatjar per fer realitat la seva passió per la professió d’arqueòloga. Dues vides molt diferents però totes dues buscant la felicitat.
Una novel·la plena de contrastos molt ben lligats. Explicada des de diferents veus narratives que ens aporten diferents perspectives. Amb el contrapunt de la realitat existent al nostre país, enquistat en l’asfixiant dictadura franquista i la repressió religiosa, i els aires de llibertat i modernitat que, mentrestant, es respiraven a Europa.
L’evolució dels sentiments de la protagonista al llarg de la seva malaltia i la manera com ha viscut la maternitat de diferent manera amb cada un dels seus quatre fills, donen a la protagonista una personalitat sincera i molt humana.
I tot això amb l’Empordà com a paisatge de fons.
Una novel·la rodona, escrita amb senzillesa, però amb molta força. Molt recomanable per qui vulgui gaudir d’una història que enganxa per la seva qualitat literària i pels seus personatges transparents, plens de sentiments.

9 d’oct. 2011

La multiplicació dels pans i els peixos

La Seu de Mallorca, Miquel Barceló

A la catedral de Mallorca, també coneguda com la Seu, trobem una gran obra del pintor i escultor mallorquí, Miquel Barceló (Felanitx, 1957). Es tracta de la reforma de la capella de San Pere, situada a l’absis lateral dret de la capçalera del temple gòtic.
En un primer moment sobte trobar una obra contemporània dins d’una catedral gòtica, però la gran bellesa de l’obra s’imposa i fa seu un espai ple de creativitat i imaginació desbordant. Són moltes les crítiques que ha portat aquest contrast, però des del meu punt de vista, l’obra queda plenament integrada. La originalitat d’acostar dues èpoques artístiques tan diferents aconsegueix posar en comunió l’art de tots els temps com a forma d’expressió.

El treball de l’artista mallorquí es va dur a terme entre els anys 2001 i 2006. Donant lloc a una gran obra que consisteix en un mural ceràmic policromat de 300 metres quadrats que representa el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos segons l’Evangeli de Sant Joan. La seva intervenció també inclou cinc vitralls de dotze metres d’alçada i el mobiliari litúrgic creat amb pedra de Binissalem.
Aquesta creació va portar a Barceló a realitzar proves durant dos o tres anys fins aconseguir la tècnica adequada.
Ens explica l’artista, que es tracta d’una obra tècnicament molt complexa, per tractar-se de 300 metres quadrats que calia cobrir amb unes peces ceràmiques realitzades a Nàpols que s’havien d’encaixar com un puzle aprofitant les esquerdes naturals. Per aconseguir-ho es va mesurar l’espai amb làser aplicant un punt de llum cada 20 centímetres per captar totes les asimetries.

El neoexpressionisme de Miquel Barceló, ple d’una desbordant imaginació i gran riquesa plàstica, és la síntesi personal que ha aconseguit l’artista influenciat per la pintura barroca, l’art brut, l’expressionisme abstracte nordamericà, l’art povera italià, i les obres de Joan Miró i d’Antoni Tàpies. 




















Si voleu veure imatges amb més detall cicleu aquí
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...