31 de des. 2011

1Q84 (llibres 1 i 2)


En japonés, la letra q y el número 9 son homófonos, los dos se pronuncian kyu, de manera que 1Q84 es, sin serlo, 1984, una fecha de ecos orwellianos. Esa variación en la grafía refleja la sutil alteración del mundo en que habitan los personajes de esta novela, que es, también sin serlo, el Japón de 1984. En ese mundo en apariencia normal y reconocible se mueven Aomame, una mujer independiente, instructora en un gimnasio, y Tengo, un profesor de matemáticas. Ambos rondan los treinta años, ambos llevan vidas solitarias y ambos perciben a su modo leves desajustes en su entorno, que los conducirán de manera inexorable a un destino común. Y ambos son más de lo que parecen: la bella Aomame es una asesina; el anodino Tengo, un aspirante a novelista al que su editor ha encargado un trabajo relacionado con La crisálida del aire, una enigmática obra dictada por una esquiva adolescente. Y, como telón de fondo de la historia, el universo de las sectas religiosas, el maltrato y la corrupción, un universo enrarecido que el narrador escarba con precisión orwelliana. ( text de la contraportada)

Acabo l’any amb una lectura magistral. M’apassiona en Murakami i aquest 1Q84 ha complert totes les meves expectatives. És una obra rodona, no li falta res. Ni tan sols li falta la tercera part que, encara que no calgui, segurament llegiré. Amb un final obert i una pila d’incògnites per resoldre, típic de l’estil d’aquest autor, no sembla que la història hagi de continuar.

És una gran novel·la on hi podem trobar personatges solitaris, desorientats, amb ferides obertes del seu passat, però també plens d’una gran esperança guiada per un sentiment pur, l’amor. Aomame i Tengo protagonitzen dues històries que en un principi no tenen res a veure però que poc a poc aniran trobant-se, primer a través de subtils punts de connexió i al final acabaran totalment lligades. I tot això a través d’una estructura on a cada capítol es van alternant les històries de cada un dels protagonistes, noi -noia, que tal com explica l’autor segueixen El clave bien temperado de Bach, dos cicles de preludis y fugues, que consten en cada llibre de 24 parts, tot en perfecte harmonia.

Una obra que conté tots els ingredients per enganxar al lector. Un thriller i un llibre de fantasia a la vegada. Dues realitats paral·leles que ens plantegen el dubte de si el que vivim en cada moment és la realitat i de què és la realitat, només el que podem veure o també ho és tot el que no veiem. L’ètica sobre els judicis que es fan també hi és present en la dualitat entre el bé i el mal, demostrant que el mal mai és tan dolent com sembla en un primer moment i el bé tampoc és tan meravellós, si esperem a conèixer bé abans de jutjar. I de teló de fons les sectes destructives, la violència, el sexe. I en contrast, el romanticisme per l’anhel de l’amor que comparteixen els protagonistes.

Partint de la realitat va inserint elements que no quadren i poc a poc va introduint petites pinzellades fantàstiques que acabaran dominant tota l’obra. Aquesta manera d’introduir el lector en una història surrealista, poc a poc sense que ni se n’adoni, dóna lloc a una desorientació i a una manca d’informació que el posa en la mateixa situació que els protagonistes. Què està passant? I aquest fet trobo que fa que l’obra sigui genial.

Un llibre ple de paral·lelismes, per una banda recrea una atmosfera asfixiant en molts moments com la del 1984 de George Orwell, i relaciona la societat dirigida pel Gran Hermano amb les sectes.  D’altra banda també hi podem trobar semblaces amb la novel·la de Stieg Larsson, Los hombres que no amaban a las mujeres, sobretot en les dues protagonistes, Aomame i Salander. Aomame és professora d’arts marcials y, a més és una assassina professional d’homes que han exercit la violència amb les dones de manera tan cruel que han de ser eliminats d’aquest món.

Una obra molt recomanable, sobretot pels que ja coneixen i els agrada Murakami, i també pels que tenen ganes de descobrir-lo per primera vegada. No sé si és la seva millor obra perquè no les he llegit totes, però segur que si no ho és s’hi acosta.

Si voleu llegir què diu l’autor en una entrevista feta a la Vanguardia cliqueu aquí.

Per acabar us deixo el trailer del llibre per anar fent dentetes.


També n'ha parlat racoperllegir i llibresipunt

26 de des. 2011

Art sobre la sorra


Estem acostumats a veure l’art com quelcom que perdura al llarg del temps, com a una obra que continua essent viva després de la mort de l’artista. Però l’art també pot ser efímer, pot ser art per un instant, sense necessitat d’esdevenir perdurable.
Us deixo aquest vídeo perquè gaudiu de l’obra d’una artista que s’expressa sobre sorra, un material que amb una sola bufada n’hi ha prou per esborrar-ho tot. Què millor que felicitar aquestes festes i l’entrada de l’any nou amb una genial obra d’art com aquesta.


23 de des. 2011

Els llibres recomanats per aquest Nadal

















No sabeu quin llibre comprar o regalar aquest Nadal o Reis? L'illa de llibres ha fet una selecció de 25 llibres recomanats per aquest Nadal 2011. Trobo que és una tria molt bona que segur ens pot ajudar a escullir per a cadascú el llibre més adequat. Jo ja l'he triat.

Jo confesso de Jaume Cabré (Proa/Destino)
El temor d’un home savi de Patrick Rothfuss. (Plaza&Janes)
Al país del núvol blanc  Sara Lark (Ediciones B)
Cada dia penso en tu. Maria Barbal. (Columna)
HHhH. Laurent Binet (Edicions del 1984/ Seix Barral)
Niebla roja. PatriciaCornwell ( RBA).
Campos de muerte. Simon Scarrow (Edhasa)
El port del nou món. Xulio R  Trigo. (Edicions 62)
Entre tonos de gris. Ruta Sepetys. (Maeva)
Los asesinos del emperador. Santiago Posteguillo (Planeta)
Crims. Ferdinad von Schirach. (Empúries/Salamandra)
Amb l’aigua al coll. Petros Markaris. (Tusquets)
Anys de prospertitat. Chan Koonchung (Campana/Destino)
Només per a gegants. Gabi Martinez (Amsterdam/Alfaguara)
Ombres en la nit. Ferran Torrent. (Columna/Bromera)
El prisionero del cielo. Carlos Ruiz Zafón (Planeta)
Signatura 400. Sophie Divry. Blackie Books.
L’home que volia ser feliç. Laurent Gounelle. (Columna/Maeva)
El ruido de las cosas al caer. Juan Gabriel Vasquez. (Alfaguara)
Caribou Island. David Vann. (Empúries / Mondadori)
 Departamento Q. Judi Adler Olsen (Maeva)
Joc de trons. George R R Martin. (Alfaguara/Gigamesh)
L’últim dia abans de demà. Eduard Marquez. (Empúries/Alianza)

Bones festes i bona tria a tots els seguidors i visitants d’aquest blog!

17 de des. 2011

El Quixot


Un viatge a través del temps

Us deixo un enllaç on podreu fullejar El Quixot en la seva versió original i veure totes les diferents edicions que hi ha hagut al llarg del temps. També podreu escoltar musica de l’època i veure els gravats i dibuixos utilitzats per il·lustrar-lo.
Una eina interactiva perquè els amants d’aquesta joia literària puguin gaudir. També hi trobareu informació sobre els llibres de cavalleries i sobre la vida al S-XVII.

Cal felicitar a la Biblioteca Nacional per aquesta gran feina.

Cliqueu sobre la imatge 

9 de des. 2011

La Pietat de Miquel Àngel


Pietà, Michelangelo Buonarroti (1498-99)

La Pietat està situada a la Basílica de San Pere del Vaticà. És una escultura que té unes dimensions de 174 per 195 cm i està pensada per ser observada pel davant. Es tracta d’una obra de gran bellesa i poder-la observar provoca gran impressió per la seva perfecció i sensibilitat.

Miquel Àngel va realitzar aquesta escultura a l’edat de 24 anys, i la seva joventut va portar dubtes sobre el veritable autor. És per això que l’artista va signar amb el seu nom sobre la cinta que porta la Verge al pit. Aquesta és la única peça signada per l’autor.
Miquel Àngel va escollir ell mateix el marbre que va utilitzar per fer l’escultura, ja que havia de ser d’una mida i característiques concretes perquè es va fer amb una sola pedra. L’artista tenia una tècnica escultòrica molt peculiar, ja que ell pensava que l’obra estava dins la pedra i ell l’únic que havia de fer era, amb molta paciència i detallisme, treure-la a l’exterior, a la llum.
Una de les característiques del renaixentisme és l’harmonia en les obres d’art i Miquel Àngel va aconseguir-la jugant amb els diferents contrasts que s’hi poden observar. El primer el podem observar entre el braç caigut inert de Jesucrist i el braç dret de la Verge ple de vida. Un altre harmoniós contrast el trobem en els clarobscurs aconseguits en els plecs de la roba, així com les línies corbes i la pell llisa i les línies angulars del cos de Jesús. I per últim el contrast entre els dos eixos vertical i horitzontal de les dues figures.
Miquel Àngel no va voler fer un retrat realista, sinó que va utilitzar l’idealisme renaixentista, idealitzant a la Verge amb una cara molt jove per destacar-ne la seva puresa i serenor. De la mateixa manera ens presenta un retrat no realista del dolor de Jesús, ja que ens vol presentar la dignitat de la mort del fill de Déu, sense sang ni patiment, com si estigui dormint.
Una tècnica escultòrica molt utilitzada en el renaixement va ser l’Sfumato que consisteix en difuminar certs trets. En aquesta obra ho podem observar en la musculatura de Jesús que apareix difuminada en la superfície marmòria.

La seva estructura en forma triangular partint del cap de la Verge i fins a l’amplada de la base es deu a la importància que en el renaixement tenien les formes geomètriques, per la seva puresa de forma. En aquest cas, a més, el triangle és també símbol de divinitat.


6 de des. 2011

Qui és qui?

A vegades coneixem molts artistes i les seves obres però no sabríem reconèixer-los per la seva cara. Voleu comprovar-ho? Doncs feu aquest joc que us deixo. Cliqueu sobre les imatges i posareu a prova els vostres coneixements.


Arte por la cara on PhotoPeach

4 de des. 2011

La matèria del temps


The Matter of Time, Richard Serra. 2005

Richard Serra és un escultor minimalista, que utilitza planxes d’acer per confeccionar gegantesques estructures que sempre col·loca a l’aire lliure o les exposa en grans espais. Juga amb les propietats físiques dels materials i la reacció que el pas del temps té sobre ells. Les seves obres són simples en la seva forma però no en el seu significat, només estableixen relació amb l’espai que les envolta i amb la llum que incideix sobre elles. En les seves obres rep rellevant importància el procés de fabricació, les característiques dels materials i el compromís de l’espectador en experimentar el pas del temps a través de l’espai, així com l’entorn on estan ubicades.
L’objectiu de les seves escultures és fer caminar l’espectador per elles, viure-les i sentir-les, per aconseguir crear emocions desconegudes en ell i així poder descobrir les seves múltiples perspectives. El fa protagonista de l’experiència artística en lloc de situar-lo com a subjecte passiu.

Al Museu Guggenheim de Bilbao podem trobar una sala on s’exposa La matèria del temps, que consta d’un conjunt de set escultures anomenades Les torsions el·líptiques junt a Snake (Serp, 1996), una obra que l’artista ja havia fet anteriorment específicament pel Museu. La sensació de moviment i inestabilitat que transmeten els inclinats passadissos a la Serp es magnifica en aquestes torsions el·líptiques. La Serp està formada per tres corbes serpentejants i té un total de 31,65 metres de llarg, 4 metres d’alçada i més de 6,8 metres d’ample. Cada planxa d’acer s’inclina en una determinada direcció; en canvi a Les torsions el·líptiques, una planxa tan pot ser còncava com convexa. 

El títol de la instal·lació es basa, segons l’escultor, en la idea de temporalitat que el visitant percebrà en les diferents duracions del temps de cada una de les peces. 

Aquestes escultures van canviant inesperadament a mida que et mous per dins i per fora d’elles, creant experiències sorprenents d’espai i equilibri provocant una sensació vertiginosa d’acer sòlid i espai en moviment. Realment es tracta d’una experiència que val la pena sentir.













Si voleu observar el procés de construcció de les seves escultures cliqueu aquí.

24 de nov. 2011

Castells d'Escòcia

Castells de somni, castells encantadors

A Escòcia hi ha molts castells i n’hi ha de tot tipus. N’hi ha de molt impressionants, com el d’Edimburg, però de castells bonics en podem trobar a molts llocs del món. A Escòcia, els castells que es queden en el record d’haver contemplat quelcom màgic i misteriós són els que estan gairebé en ruïnes i al costat d’un llac o davant del mar. Donen un toc al meravellós paisatge que ens trasllada a altres temps, a històries passades, segurament plenes de violència, però que ara, amb el repòs del pas del temps, donen serenor a aquell qui els contempla.
Us vull deixar un recull de fotografies d’aquests castells que per mi són com estar en un conte de fades i no saber si el que estàs admirant pertany al món dels somnis o a la realitat.
Castle Stalker
Kilchurn Castle, Loch Awe
Eilean Donald Castle
Eilean Donald Castle
  Urhquart Castle, Loch Ness
Dunnottar Castle, Stonhaven

14 de nov. 2011

El bosc pintat

El bosque de Oma (Bizkaia)

Prop de la localitat de Kortezubi (Bizkaia) trobareu el Bosque pintado o Bosque de Oma. S’hi arriba caminant, des del lloc on s’ha de deixar el cotxe fins el bosc, durant 2 o 3 quilòmetres per un camí amb força pujada (uns 40 minuts). És l’obra del pintor i escultor Agustín Ibarrola, iniciada el 1982 i realitzada pintant en els troncs dels arbres figures humanes, formes geomètriques,... que representen la situació social, els ulls dels avantpassats, la llum del bosc,... És una expressió del land art, que va ser una corrent creativa de finals dels anys seixanta, que té com a finalitat utilitzar el paisatge com a suport artístic per tal de fusionar el treball de l’artista amb la naturalesa.
 

Al anar caminant pel bosc les figures que ens anem trobant es creen i composen davant dels nostres ulls. A vegades un sol arbre ens mostra una figura, però altres vegades és necessari col·locar-se en un punt concret per poder observar una composició realitzada amb diversos arbres. I, a més, a vegades, la percepció de les figures es transforma depenent del punt de vista des d’on s’observi. Per tant l’artista va voler aconseguir que el visitant sigui el protagonista de la seva obra. Es tracta doncs, d’una obra molt original i d’excepcional bellesa. Caminar per aquest bosc és com fer-ho a través d’un bosc encantat. Els personatges apareixen de cop, els ulls et miren, els colors t’atrapen.




10 de nov. 2011

Habitacions tancades


Diuen que aquesta novel·la és segurament la millor de la Care Santos i la més ambiciosa de totes. I, realment, té tots els ingredients per aconseguir-ho. Un marc històric de la Barcelona  modernista de finals del segle XIX, una trama de misteris i secrets de família i uns personatges molt interessants. Una història d’intriga, romanç i tragèdia, que ens convida a reflexionar sobre la poca memòria que les famílies deixen en el seu llegat a les successives generacions.


En la convulsa y fascinante  Barcelona del modernismo, la matriarca de una de las sagas más prestigiosas de la ciudad prepara el traslado a su nuevo hogar, un precioso palacete vecino del por entonces incipiente Paseo de Gracia. Las paredes de esa casa serán el celoso guardián de unas vidas repletas de ambición, secretos inconfesables y pasiones ocultas. Ésa es la herencia que el tiempo confiará a Violeta, última de la estirpe: el pasado, visto desde el presente, siempre es un rompecabezas al que le faltan piezas... (text de la contracoberta)


És una obra construïda com un trencaclosques, on les diferents peces responen a diferents estils i diferents maneres d’explicar la història. Diaris personals, cartes, correus electrònics, recensions d’obres d’art, i mentrestant el present i el passat que van alternant-se i lligant fins l’últim detall tots els secrets de família que ens mantindran en expectativa fins al final.

L’argument, doncs, no segueix un ordre cronològic i dóna la possibilitat de fer viatjar al lector cap a un passat ple de misteris guardats rere uns murs que ni la pròpia Violeta acabarà descobrint del tot. Aquesta construcció dóna lleugeresa i dinamisme i aconsegueix enganxar-te del principi fins el final, sense decaure en cap movent, tal com diu la mateixa Care Santos: Que la lectura sea ágil, que no se nos caiga el libro de las manos. No me gustan los libros en los que el autor me mata de aburrimiento y no se preocupa por si me lo estoy pasando bien o no. Creo que mi primera obligación, como autora, es hacer pasar un buen rato. Y la forma es un modo de conseguir agilidad y velocidad.


L’escenari de la renovada Barcelona de finals del segle XIX i principis del XX dóna a la novel·la un atractiu històric molt captivador. La Setmana Tràgica, l’incendi dels Grans Magatzems El Siglo i la II República acompanyen a les costums i manera de viure de la societat burgesa. L’espiritisme naixent de l’època, els cuplets i les mansions acaben de donar un toc de glamour.


I com a fil conductor al llarg de tota la novel·la trobem l’art, les obres d’Amadeo Lax, que adquiriran el protagonisme tant en el passat, moment en què van ser pintades, com en el present, com a elements per comprendre el passat.

Ens trobem amb un gran nombre de personatges, però tots molt ben caracteritzats. Maria del Roser m’ha semblat una dóna fascinant, avançada a la seva època, plena de virtuts i també de defectes. I Amadeo, el personatge més estrany, més introvertit i tormentat, però també molt idolatrat.

Tots aquests elements converteixen aquesta obra en un best-seller molt recomanable.

Si voleu seguir llegint sobre aquesta novel·la us deixo uns quants enllaços on podeu trobar més informació:

6 de nov. 2011

El llibre negre dels colors

Menena Cottin i Rosana Faria (il·lustradora)

El llibre negre dels colors és un conte il·lustrat en blanc i negre que ens parla dels colors, des de la percepció d'en Tomàs, un nen sense visió. Per ell els colors tenen sabors, olors, sons, textures,...
A partir d'aquesta obra ens podem acostar a la manera d'imaginar i descobrir els colors des del negre, l'únic color que en Tomàs coneix des del punt de vista visual.


Una ment creativa

Biblioburro

Luis Soriano és un colombià que, amb el seu enginy i creativitat, viatge amb els seus dos ases per les regions on no hi ha escoles, ni mestres, ni llibres, ni nens que sàpiguen llegir. Amb la seva biblioteca ambulant acosta els infants al despertar de la seva imaginació i creativitat a través dels contes. Comencen a somniar en les històries que s'amaguen dins les pàgines, però segurament també en la possibilitat de superar els problemes i d'aconseguir noves oportunitats.


29 d’oct. 2011

Platja de les Catedrals

Praia das Catedrais, Ribadeo

Aquesta platja està situada al municipi de Ribadeo, a la costa de la província de Lugo, al mar Cantàbric. Es troba a uns deu quilòmetres a l’oest d’aquesta població. Va ser declarada Monument Natural per la Conselleria de Medi Ambient de la Xunta de Galícia.


La Platja de les Aigües Santes és coneguda entre els turistes com La Platja de les Catedrals. Aquest nom fa referència a l’aparença dels seus penya-segats, que formen coves de desenes de metres i arcs de més de trenta metres d’alçada, que recorden als arcbotants i contraforts de les catedrals gòtiques. Un relleu aconseguit amb l’erosió del vent i de l’aigua salada.
Tot això fa que sigui una platja d’una increïble bellesa, que per poder-la visitar i gaudir d’un passeig entre els seus passadissos de sorra entre les roques i entrar dins les coves, és necessari fer-ho quan la marea és baixa, ja que sinó no és possible accedir-hi perquè la platja queda completament coberta d’aigua.




23 d’oct. 2011

La nevada del cucut

Acabo de descobrir a la Blanca Busquets amb La nevada del cucut. La seva cinquena i última novel·la, guanyadora del Premi Llibreter 2011.

“Una dona que va viure fa cent anys escriu d’amagat a la llum d’una espelma en un lloc perdut de Catalunya. Les seves lletres la lligaran amb fil invisible a una altra dona del segle XXI que tampoc pot viure sense escriure. Tan sols elles dues veuen un poble nevat en un quadre que aparentment només té taques...
L’art i les lletres, però també el dolor i sentiments molt intensos, són el que portarà aquestes dues dones a patir com ningú, però també a viure plenament la vida, probablement com ningú l’ha viscut.” (text de la contraportada)

La novel·la parteix d’una estructura on barreja dues vides paral·leles de dones nascudes en diferents èpoques, la Tònia del món rural de principis del segle XX i la Lali ubicada en l’actualitat.
Escrita alternant per capítols el passat i el present, barrejant històries i pensaments, que és tal i com vénen els records, no pas ordenats. I a mida que avancen les dues històries es van entreteixint.
Dues vides marcades per la tragèdia i el silenci. El silenci destructor dels maltractaments, dels secrets, de la incomprensió. Dues vides acompanyades de l’escriptura i també de la lectura i la pintura. Que senten una necessitat molt gran d’escriure per posar paraules als seus silencis. Dues protagonistes solitàries, fortes i lluitadores, que malgrat tot, aconsegueixen tirar endavant. Tal i com ens diu l’autora: “ L’escriptura les salva de la mort psicològica”.

La Tònia ens defineix aquesta necessitat de manera impecable en aquestes paraules: "La necessitat d'escriure és com la necessitat de fer un somriure quan ens fan un altre somriure. S'ha de fer, s'ha de treure, no es pot quedar a dintre perquè, si es queda a dintre, el somriure es fa malbé, esdevé ganyota, i, les lletres, punxes que se't claven per tot el cos i que no et deixen viure en pau."

Totes dues acompanyades pel seu ídol, la Caterina Albert (Víctor Català) i la seva obra Solitud. Amb el personatge fictici de la Mila que acompanyarà a la Lali al llarg de la seva vida.
Dues dones marcades per les relacions amb els homes poc satisfactòries, però que sabran trobar la felicitat en la presència del veritable amor.
Els paral·lelismes en les dues vides donen la possibilitat d’observar-hi coincidències, moments ja viscuts que es tornen a repetir, però també de veure-hi sortides diferents i potser tot el que va quedar pendent en el passat ara es retroba en un present més esperançador, on els misteris es resolen, es tanquen les ferides.

Aquesta novel·la té més de mi que les altres que he escrit fins ara. No hi ha cap personatge que sigui jo, però sí que hi explico, per primera vegada, com vaig començar a escriure quan tenia 12 anys. Espero que el problema de bulling que jo vaig patir i que aquí exposo adaptat al meu personatge -la Lali- ajudi a obrir els ulls a algú que tingui nens i adolescents al seu càrrec.” (Blanca Busquets)

20 d’oct. 2011

La tardor dels artistes

La tardor és una de les estacions de l’any més escollides per ser pintades per molts artistes. I és que la bellesa dels colors en un paisatge de tardor és espectacular. Infinitat de tons marronosos, passant pel roig i el groguenc ens omplen la mirada i amb el dansar de les fulles gronxades pel vent podem escoltar com una música que acompanyada per l’olor dels bolets i la humitat de la terra, ens omplen tots els sentits. Segurament els artistes, seduïts per totes aquestes sensacions, s’han llençat a reflectir amb les seves pinzellades els colors d’aquesta estació.



Els infants a l’escola també observen aquests canvis en la natura i meravellats per la màgia dels colors volen fer com els pintors i expressar la seves sensacions sobre el paper. Observeu i veureu que són petits, només tenen cinc anys, però ja són grans artistes.

  


 

15 d’oct. 2011

Petons de diumenge

He llegit aquesta novel·la que, en un primer moment no m’havia cridat l’atenció, però que va anar despertant el meu interès després de llegir algunes impressions d’alguns quellegistes als quals havia sorprès gratament.
Un cop acabada he de dir que tenien raó. És el primer que llegeixo de la Sílvia Soler i ha aconseguit complir totes les expectatives que havia posat en aquesta lectura.

La Valèria vol estudiar a la universitat quan no està ben vist que les dones tinguin inquietuds intel·lectuals. I s’enamora de l’home que suposadament no li convé quan estimar-se és pecat i els petons que duren una mica s’han de reservar pels diumenges. Malgrat tot, s’entesta a afermar es seu amor i a dur la vida que desitja. Amb Petons de diumenge, Premi Prudenci Bertrana 2008, Sílvia Soler reconstrueix la història de milers de dones que durant el franquisme van fer petites rebel·lions personals intentant ser felices.” (text de la contraportada)

És una història plena de tendresa i de sentiments profunds. Amb moments durs, protagonitzats per la malaltia de la Valèria, que costen de passar, però sense dramatismes, espurnejats pels fragments dels seus diaris personals, on la força  de l’amor de dos adolescents immersos en la grisor franquista que lluiten per formar una família que els omplirà de dolcesa i també de disgustos, ens expliquen el passat de la protagonista. I amb una alenada d’aire fresc que ens van donant les cartes de l’ Elisa, la seva amiga independent i inquieta que es dedica a viatjar per fer realitat la seva passió per la professió d’arqueòloga. Dues vides molt diferents però totes dues buscant la felicitat.
Una novel·la plena de contrastos molt ben lligats. Explicada des de diferents veus narratives que ens aporten diferents perspectives. Amb el contrapunt de la realitat existent al nostre país, enquistat en l’asfixiant dictadura franquista i la repressió religiosa, i els aires de llibertat i modernitat que, mentrestant, es respiraven a Europa.
L’evolució dels sentiments de la protagonista al llarg de la seva malaltia i la manera com ha viscut la maternitat de diferent manera amb cada un dels seus quatre fills, donen a la protagonista una personalitat sincera i molt humana.
I tot això amb l’Empordà com a paisatge de fons.
Una novel·la rodona, escrita amb senzillesa, però amb molta força. Molt recomanable per qui vulgui gaudir d’una història que enganxa per la seva qualitat literària i pels seus personatges transparents, plens de sentiments.

9 d’oct. 2011

La multiplicació dels pans i els peixos

La Seu de Mallorca, Miquel Barceló

A la catedral de Mallorca, també coneguda com la Seu, trobem una gran obra del pintor i escultor mallorquí, Miquel Barceló (Felanitx, 1957). Es tracta de la reforma de la capella de San Pere, situada a l’absis lateral dret de la capçalera del temple gòtic.
En un primer moment sobte trobar una obra contemporània dins d’una catedral gòtica, però la gran bellesa de l’obra s’imposa i fa seu un espai ple de creativitat i imaginació desbordant. Són moltes les crítiques que ha portat aquest contrast, però des del meu punt de vista, l’obra queda plenament integrada. La originalitat d’acostar dues èpoques artístiques tan diferents aconsegueix posar en comunió l’art de tots els temps com a forma d’expressió.

El treball de l’artista mallorquí es va dur a terme entre els anys 2001 i 2006. Donant lloc a una gran obra que consisteix en un mural ceràmic policromat de 300 metres quadrats que representa el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos segons l’Evangeli de Sant Joan. La seva intervenció també inclou cinc vitralls de dotze metres d’alçada i el mobiliari litúrgic creat amb pedra de Binissalem.
Aquesta creació va portar a Barceló a realitzar proves durant dos o tres anys fins aconseguir la tècnica adequada.
Ens explica l’artista, que es tracta d’una obra tècnicament molt complexa, per tractar-se de 300 metres quadrats que calia cobrir amb unes peces ceràmiques realitzades a Nàpols que s’havien d’encaixar com un puzle aprofitant les esquerdes naturals. Per aconseguir-ho es va mesurar l’espai amb làser aplicant un punt de llum cada 20 centímetres per captar totes les asimetries.

El neoexpressionisme de Miquel Barceló, ple d’una desbordant imaginació i gran riquesa plàstica, és la síntesi personal que ha aconseguit l’artista influenciat per la pintura barroca, l’art brut, l’expressionisme abstracte nordamericà, l’art povera italià, i les obres de Joan Miró i d’Antoni Tàpies. 




















Si voleu veure imatges amb més detall cicleu aquí

18 de set. 2011

El jardí de la genialitat

Chillida-Leku, Hernani

El museu Chillida-Leku va complir 10 anys, el passat 2010, i després del seu aniversari va esdevenir també el tancament al públic. Ara només es podrà visitar en la intimitat, de manera privada, i per a l’estudi i la investigació. És una llàstima que un museu tan ple de bellesa tanqui les seves portes al públic. En ell l’autor va aconseguir fer realitat un dels seus somnis “Un día soñé una utopía: encontrar un espacio donde pudieran descansar mis esculturas y que la gente caminara entre ellas como por un bosque” i va integrar la seva obra amb la naturalesa. Quaranta escultures exposades a l’aire lliure, en un jardí de 12 hectàrees, junt al casalot Zabalaga on s’exposen les seves obres de menor format.

L’any 2006 vaig tenir la sort de poder visitar-lo i el seu record encara és viu dins la meva memòria. La sensació experimentada caminant entre les seves escultures és indescriptible. És un lloc per pensar, un espai ple de pau i tranquil·litat. El diàleg entre la seva obra i la natura està totalment aconseguit. Veure les escultures en un dia de sol o un dia de pluja canvia totalment, la llum és diferent, les ombres són diferents, tot es transforma. En aquest meravellós jardí l’autor transmet a l’observador l’essència de la forma i l’espai atrapada en les seves escultures. Chillida treballa el concepte de buit de manera excepcional, utilitzant les formes tridimensionals per aconseguir donar una nova dimensió als materials emprats en la seva obra.







Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...