En japonés, la letra q y el número 9 son homófonos, los
dos se pronuncian kyu, de manera que 1Q84 es, sin serlo, 1984, una fecha de ecos orwellianos. Esa
variación en la grafía refleja la sutil alteración del mundo en que habitan los
personajes de esta novela, que es, también sin serlo, el Japón de 1984. En ese
mundo en apariencia normal y reconocible se mueven Aomame, una mujer
independiente, instructora en un gimnasio, y Tengo, un profesor de matemáticas.
Ambos rondan los treinta años, ambos llevan vidas solitarias y ambos perciben a
su modo leves desajustes en su entorno, que los conducirán de manera inexorable
a un destino común. Y ambos son más de lo que parecen: la bella Aomame es una
asesina; el anodino Tengo, un aspirante a novelista al que su editor ha
encargado un trabajo relacionado con La crisálida del aire, una enigmática obra dictada
por una esquiva adolescente. Y, como telón de fondo de la historia, el universo
de las sectas religiosas, el maltrato y la corrupción, un universo enrarecido
que el narrador escarba con precisión orwelliana. (
text de la contraportada)
Acabo l’any amb una
lectura magistral. M’apassiona en Murakami i aquest 1Q84 ha complert totes
les meves expectatives. És una obra rodona, no li falta res. Ni tan sols li
falta la tercera part que, encara que no calgui, segurament llegiré. Amb un
final obert i una pila d’incògnites per resoldre, típic de l’estil d’aquest
autor, no sembla que la història hagi de continuar.
És una gran
novel·la on hi podem trobar personatges solitaris, desorientats, amb ferides
obertes del seu passat, però també plens d’una gran esperança guiada per un
sentiment pur, l’amor. Aomame i Tengo protagonitzen dues històries que en un
principi no tenen res a veure però que poc a poc aniran trobant-se, primer a
través de subtils punts de connexió i al final acabaran totalment lligades. I
tot això a través d’una estructura on a cada capítol es van alternant les històries
de cada un dels protagonistes, noi -noia, que tal com explica l’autor segueixen
El
clave bien temperado de Bach, dos cicles de preludis y fugues, que
consten en cada llibre de 24 parts, tot en perfecte harmonia.
Una obra que conté
tots els ingredients per enganxar al lector. Un thriller i un llibre de
fantasia a la vegada. Dues realitats paral·leles que ens plantegen el dubte de
si el que vivim en cada moment és la realitat i de què és la realitat, només el
que podem veure o també ho és tot el que no veiem. L’ètica sobre els judicis
que es fan també hi és present en la dualitat entre el bé i el mal, demostrant
que el mal mai és tan dolent com sembla en un primer moment i el bé tampoc és
tan meravellós, si esperem a conèixer bé abans de jutjar. I de teló de fons les
sectes destructives, la violència, el sexe. I en contrast, el romanticisme per
l’anhel de l’amor que comparteixen els protagonistes.
Partint de la
realitat va inserint elements que no quadren i poc a poc va introduint petites
pinzellades fantàstiques que acabaran dominant tota l’obra. Aquesta manera d’introduir
el lector en una història surrealista, poc a poc sense que ni se n’adoni, dóna
lloc a una desorientació i a una manca d’informació que el posa en la mateixa
situació que els protagonistes. Què està passant? I aquest fet trobo que fa que
l’obra sigui genial.
Un llibre ple de paral·lelismes,
per una banda recrea una atmosfera asfixiant en molts moments com la del 1984 de George Orwell, i relaciona la
societat dirigida pel Gran Hermano
amb les sectes. D’altra banda també hi
podem trobar semblaces amb la novel·la de Stieg Larsson, Los hombres que no amaban a las mujeres, sobretot en les dues
protagonistes, Aomame i Salander. Aomame és professora
d’arts marcials y, a més és una assassina professional d’homes que han exercit
la violència amb les dones de manera tan cruel que han de ser eliminats d’aquest
món.
Una obra molt
recomanable, sobretot pels que ja coneixen i els agrada Murakami, i també pels
que tenen ganes de descobrir-lo per primera vegada. No sé si és la seva millor
obra perquè no les he llegit totes, però segur que si no ho és s’hi acosta.
Si voleu llegir què
diu l’autor en una entrevista feta a la Vanguardia cliqueu aquí.
Per acabar us deixo el trailer del llibre per
anar fent dentetes.
