18 de set. 2011

El jardí de la genialitat

Chillida-Leku, Hernani

El museu Chillida-Leku va complir 10 anys, el passat 2010, i després del seu aniversari va esdevenir també el tancament al públic. Ara només es podrà visitar en la intimitat, de manera privada, i per a l’estudi i la investigació. És una llàstima que un museu tan ple de bellesa tanqui les seves portes al públic. En ell l’autor va aconseguir fer realitat un dels seus somnis “Un día soñé una utopía: encontrar un espacio donde pudieran descansar mis esculturas y que la gente caminara entre ellas como por un bosque” i va integrar la seva obra amb la naturalesa. Quaranta escultures exposades a l’aire lliure, en un jardí de 12 hectàrees, junt al casalot Zabalaga on s’exposen les seves obres de menor format.

L’any 2006 vaig tenir la sort de poder visitar-lo i el seu record encara és viu dins la meva memòria. La sensació experimentada caminant entre les seves escultures és indescriptible. És un lloc per pensar, un espai ple de pau i tranquil·litat. El diàleg entre la seva obra i la natura està totalment aconseguit. Veure les escultures en un dia de sol o un dia de pluja canvia totalment, la llum és diferent, les ombres són diferents, tot es transforma. En aquest meravellós jardí l’autor transmet a l’observador l’essència de la forma i l’espai atrapada en les seves escultures. Chillida treballa el concepte de buit de manera excepcional, utilitzant les formes tridimensionals per aconseguir donar una nova dimensió als materials emprats en la seva obra.







5 de set. 2011

Sense fronteres

Albert Casals

Acabo de llegir el segon llibre de viatges de l'Albert Casals i, al igual que amb el primer, El món sobre rodes, aquest noi ha aconseguit fer-me passar una estona ben divertida. Trobo que és genial la seva manera de viatjar, sol, sense diners i amb cadira de rodes. Les seves aventures són dignes de ser novel·lades i el seu felicisme se t'acaba encomanant. A mi l'Albert em fascina, no només pel que escriu i per com viatja, sinó per la manera que té de viure, posant la seva felicitat per davant de tot, sentint-se lliure per fer tot el que vol en el moment que vol, sense sentir-se frenat per prejudicis, pors ni lligams, sempre confiant en la seva bona sort.


 «Fa dos anys a El món sobre rodes us vaig explicar la història d’un nen que tenia ganes de veure món i que es disposava a emprendre l’aventura més gran que havia viscut mai. Ara ja no sóc un nen i no tot és com abans: estudio Filosofia (bé, m’he matriculat), ja no sempre viatjo sol..., i continuo convençut que en aquesta vida no s’ha de desaprofitar ni un instant de felicitat. Les meves ganes de veure món també s’han mantingut intactes i m’han portat a rodar per tres continents: Sud-amèrica, Àfrica i Àsia. He viscut dos anys extremament feliços, plens d’aventures i d’experiències noves. I tot això no podia quedar només en el meu record. És per això que he decidit que ha arribat el moment que torneu a saber alguna cosa d’aquell noi boig de cabells blaus i cadira de rodes.» Albert Casals




Pels que no el conegueu us recomano que cliqueu l'enllaç a la seva pàgina web i mireu algunes de les entrevistes que li han fet a la televisió i a la xarxa:

albertsasals.cat









2 de set. 2011

D'un roig encès

Joan Miró

A la Fundació Pilar i Joan Miró de Mallorca podem trobar una exposició que dóna protagonisme al color vermell de les obres de l'artista.

El 1965, quan li demanaren quin era el seu color preferit, Joan Miró va respodre: " El blanc immaculat d'una paret de calç, que permet posar-hi el blau de somni i un roig de passió".      

D'un roig encès
voldria les cançons.

D'un roig encès
voldria la vida.

D'un roig encès
tots els amors.
D'un roig encès.

D'un roig encès
aquest racó tan perillós;
la gent d'ací i la de fora
que fossen tots
d'un roig encès.

D'un roig encès
voldria el món,
i dir les coses
tal com són.

                                      Raimon, 1968




exposició d'un roig encès

1 de set. 2011

El taller de l'artista

Fundació Pilar i Joan Miró, Palma de Mallorca

Pels que ens agrada la pintura i poder fer quatre pinzellades de tant en tant, quan el temps ens ho permet, ens resulta fascinant poder veure el taller d'un artista que a tots ens agradaria tenir.
A Palma de Mallorca, a la Fundació Pilar i Joan Miró, podem visitar el taller propi on va treballar Joan Miró a partir del 1956, el Taller Sert.
Joan Miró sempre va tenir un vincle especial amb Mallorca i finalment va acabar casant-se amb una mallorquina, Pilar Juncosa, el 1929.
El 1954 van decidir traslladar-se definitivament a Mallorca i allà va veure materialitzat el seu somni de comptar amb un taller propi, dissenyat pel seu amic, l'arquitecte català Josep Lluís Sert.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...