24 de febr. 2012

El viatge al passat


" En el vell parc solitari i glaçat
Dues ombres busquen el passat."
 
Stefan Zweig m’ha tornat a regalar una estona de lectura curta, però molt intensa. És la tercera novel·la que llegeixo d’aquest autor. Primer va ser Carta d’una desconeguda i després Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona. En totes elles hi podem trobar una escriptura impecable, plena de sentiments i passió. I en aquest viatge al passat la intensitat dels sentiments i la passió arriben a ser desbordants.
Els personatges de Zweig sempre estan definits pel que amaguen en el seu interior, són tot emoció i sentiment portats al límit. En aquest cas la situació que se’ns descriu és plena de romanticisme, ja que es tracta d’un amor impossible en la frontera de l’adulteri. M’ha recordat més a Carta d’una desconeguda, però la història, aquí, és més creïble.
Al mateix temps també és una reflexió sobre els horrors de la guerra que només serveixen per trencar vides. Una reflexió sobre el pas del temps i el pes del passat que immobilitzen les accions del present.

“El viatge al passat és la història dels retrobaments amb regust amarg entre un home i una dona que es van estimar i que creuen que encara s’estimen.
Un home jove, pobre i mogut per una «voluntat fanàtica» s’enamora de la dona del seu ric benefactor, però l’envien uns quants mesos a Mèxic per a una missió de confiança. La Gran Guerra esclata. Ells no es tornen a veure fins nou anys més tard. L’amor, ¿ho pot resistir tot? ¿El desgast del temps, la traïció, una tragèdia?
En aquest text colpidor, mai traduït al català fins ara, retrobem la manera de fer única de Zweig, el seu domini genial de la psicologia, la seva capacitat de suggerir amb un gest, amb una mirada, els turments interiors, les motivacions i els abismes de l’inconscient.” (text de la contraportada)

Només cal una estona per llegir les escasses 100 pàgines que m’han deixat atrapada sense poder-lo deixar fins acabar, hipnotitzada per la força vibrant dels sentiments. Breu, però d’una intensitat sublim. Cada llibre que llegeixo de Zweig em deixa més ganes de tornar-hi.

També se’n parla a lespolsadallibres i a estanteriaazul

21 de febr. 2012

El Peine del Viento

Eduardo Chillida (1976)

A Sant Sebastià (Donosti), al final de la platja d’Ondarreta, al peu del monte Igueldo, hi ha un passeig preciós on a Chillida li agradava molt passejar des que era adolescent. És per això que va voler regalar la seva obra a la seva ciutat. I així, aquest racó, va esdevenir un símbol, un lloc per on caminar que invita a la  reflexió. El Peine del Viento està format per un conjunt de tres escultures incrustades  a les roques que es van instal·lar en aquest lloc el 1976 i ara és un dels racons més bells de Sant Sebastià.

En aquesta obra, Chillida, va fusionar art i naturalesa en perfecta harmonia. Tal i com diu l’autor: “Este lugar es el origen de todo. Él es el verdadero autor de la obra. Lo único que hice fue descubrirlo. Es imposible hacer una obra como ésta sin tener en cuenta el entorno. Sí, es una obra que he hecho yo y que no he hecho yo”. L’objectiu de l’autor, segons el seu fill, era que sembles que “sempre hagués estat allà”. Això és el que fa que la fusió amb l’entorn sigui perfecta.






I aquesta magnífica escultura ha de suportar les agressions continues de les onades que trenquen sobre ella i el pas del temps. Per això l’artista deia: “Es una locura tratar de competir en grandiosidad con el mar, el viento y las rocas”. Però per evitar el desgast que el vent, el mar i la sal poguessin donar-li, aquesta es va forjar amb un tipus d’acer que exteriorment es pot oxidar però el seu interior perdura estable davant les agressions.


En  el moment de contemplar aquesta obra et preguntes com van poder instal·lar-la, no només pel lloc  on es troba sinó també pensant en l'agressivitat del mar Cantàbric, que segurament va dificultar el treball. Si voleu saber com ho van fer per aconseguir-ho mireu-vos el vídeo d'aquest enllaç.

Per veure més imatges aneu al  flickr

5 de febr. 2012

Reto 2012



Torna el Reto que cada any ens planteja la Meri. Aquest any 2012 es tracta de donar la volta al món llegint un llibre per cada fus horari, 24 en total. Perquè un llibre sigui considerat vàlid, l’autor o el contingut del llibre han d’estar relacionats amb algun punt geogràfic que es trobi dins un fus horari.
És un repte personal. No es tracta de guanyar ni de competir amb ningú. És divertit participar-hi i sempre obre noves possibilitats per conèixer autors que d’altra manera no haguéssim llegit. Jo vaig començar a participar-hi l’any 2009 amb un repte com si d’un joc de póker es tractés, el 2010 vàrem comptar els caràcters dels títols i l’any passat ens vam barallar amb la taula periòdica. Aquest any, donar la volta al món, sempre ho fa interessant.
Si voleu saber-ne més o us animeu a participar-hi visiteu la pàgina del Reto 2012.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...