11 de nov. 2013

Tot somniant viatjar

Després de molt temps de no trobar un moment per escriure sobre racons, somnis o colors, avui ho faig per compartir amb tots vosaltres el meu racó al Pinterest. El Pinterest és un lloc genial per conèixer nous blocs, per guardar tot allò que ens agrada i que potser més endavant ho voldrem consultar o senzillament per guardar aquelles imatges que per la seva bellesa ens agrada mirar. Una part del meu Pinterest està dedicada als racons del món encantadors que potser mai aniré, però que almenys els podré somniar, i a altres racons que sí que he visitat i que m'agrada guardar-los a la memòria.
Us deixo l'enllaç per si voleu fer-hi una ullada o passejar-hi una estona.

http://www.pinterest.com/lluna70/


7 de nov. 2013

Versatile blogger

El primer premi pel bloc!!! Moltes gràcies a la Sílvia del bloc: Pensaments de colors de mestr@. Un premi sempre fa il·lusió i més quan arriba d'un bloc que no coneixia. Es tracta d'un bloc petit, íntim, ple de sentiment i sensibilitat. És el bloc d'una mestra que s'expressa amb senzillesa i naturalitat. Un bloc on hi podem trobar una mica de tot. No deixeu de visitar-la!
Aquest premi arriba en un moment en què tenia el bloc una mica abandonat per manca de temps. Espero poder fer una nova entrada ben aviat.


Ara toca compartir-lo amb cinc blocs més i aquesta sempre és una decissió difícil perquè n'hi ha moltíssims que se'l mereixen. Finalment els blocs amb els que comparteixo el premi són:

Les petites emocions de la Vanessa Roma
Llibres, i punt! d'en Xexu
De tinta en vena de la Carmina

11 de set. 2013

L'estiu que comença



L’estiu que comença ha estat la meva LECTURA, en majúscules, d’aquest estiu. La Sílvia Soler ja m’havia sorprès molt favorablement amb els seus Petons de diumenge i sospitava que amb aquest també l’encertaria, i no m’he pas equivocat.
La Sílvia Soler ha aconseguit fer una novel·la senzilla i entranyable amb una història sense grans esdeveniments per explicar, però real com la vida. On la importància està en la manera de contar-nos-la, emocionant-nos al llarg de tot el llibre. 

L’estiu que comença és el brindis que marca la nit de Sant Joan a la casa de la platja on es troben cada any les famílies Reig i Balart. Una nit màgica que malgrat les dificultats viscudes serà el punt de trobada al llarg dels anys per aquestes dues famílies. El brindis i altres elements presents any rere any al jardí de la casa marcaran una tradició entranyable per a tots els presents.
La novel·la ens explica la vida d’aquestes dues famílies, però sobretot la dels dos fills grans, que van néixer el mateix any. La Júlia i l’Andreu compartiran l’amistat de les seves famílies des del naixement i s’esforçaran per ser independents l’un de l’altre al fer-se grans, però el destí no els permetrà deixar de veure’s i la vida els farà coincidir en masses ocasions.



El brindis que acabava de proposar la Júlia era «el tradicional de la nit de Sant Joan» i la Júlia es va emocionar estúpidament veient com els costums esdevenen tradicions i com s'hereten igual que s'hereten els llibres i les cases.» L'estiu que comença recull els 50 anys de vida de la Júlia Reig i l’Andreu Balart, vinculats abans de néixer per l’amistat de les seves mares, que han imaginat amb il•lusió la possibilitat que heretin aquest lligam o fins i tot que puguin arribar a enamorar-se. Però la Júlia i l’Andreu volen sentir-se lliures d’un destí que s’entesta a unir-los.” (text de la contraportada)


L’estiu que comenta és una magnífica novel·la, que ens parla de la família, de l’amistat, de les tradicions, del destí, de la felicitat, de l’amor. I els seus personatges arriben al cor i segurament no s’obliden en molt de temps. La Júlia i l’Andreu ens fan sentir al llarg de tota la història moltes emocions, els veiem néixer i els acompanyem en els jocs d’infantesa, els primers amors, les pèrdues, les desil·lusions, les esperances,… aconseguint entrar en la nostra vida.

Amb aquesta novel·la Sílvia Soler guanya el merescut premi Ramon Llull d’enguany. 
Si voleu llegir l’entrevista o fer un tastet al primer capítol ho trobareu a l’Illa dels Llibres clicant aquí:


28 d’ag. 2013

Brúixoles que busquen somriures perduts



Una altra novel·la de l'Albert Espinosa plena de sentiments i emoció. Després d'haver llegit Tot el que podríem haver estat tu i jo.... i Si tu em dius vine ho deixo tot... sabia amb què em podria trobar, però tot i que m'havien agradat, vaig trobar que els faltava quelcom. Aquesta en canvi m'ha agradat molt. Potser perquè ja m'he fet amb l'estil de l'escriptor. Penso que és un llibre que pot agradar molt o gens. És una novel·la que fa reflexionar i que pot semblar que s'acosti a un llibre d'autoajuda, però jo penso que no és així. La història plantejada és molt dura i toca la fibra, fa pensar, et fa veure les coses de diferent manera, i això, no a tothom agrada.
Potser la quantitat de successos negatius que passen al protagonista és exagerada, però es tracta d'una novel·la i no de la vida real, tot i que molts cops la realitat supera a la fantasia. Penso que el que aquí es pretén és arribar a situacions límit perquè així tot trontolli i, tant el protagonista com el lector, es vegin obligats a replantejar-se moltes coses. L'ús exagerat dels punts suspensius penso que també està utilitzat per convidar al lector a reflexionar.
El llenguatge és senzill i el protagonista ens explica la seva història fent salts cap al passat de manera desordenada per explicar-nos els moments viscuts en la seva infància i els moments al costat de la seva dona i així donar sentit a la situació en què es troba en el present.
Ens trobem davant un personatge perdut en un món interior ple d’odi, que en el passat va estar al costat de dues grans dones, la seva mare i la seva parella. Dues dones valentes, positives, plenes d’alegria, que van passar per la vida del protagonista oferint-li unes ensenyances i un amor que l’haguessin convertit en un gran home si no hagués hagut d’assumir la pèrdua de totes dues i veure’s immers en el dolor i en l'odi cap al seu pare, cap als seus germans... La mort de la mare i el trencament de la família són situacions viscudes en l'infància que marcaran la seva personalitat.
El protagonista d’aquesta novel·la està a punt de veure’s absorbit per l’odi i per les males experiències del passat i sense adonar-se’n està començant a cometre els mateixos errors que va cometre el seu pare. El dolor tan gran que sent per la mort de la seva dona l’està portant a abandonar les seves filles, el mateix que va fer el seu pare amb ell. Però el retorn al passat, la valentia per fer front als fantasmes que hi habitaven, l’ajudaran a adonar-se del que li està passant, serà capaç d’entendre al seu pare i perdonar-lo i així, curant els traumes de la infància podrà construir un millor futur.

M'ha agradat quan explica que a la seva dona la va salvar la lectura d'un llibre, De profundis de l'Oscar Wilde. M'han vingut ganes de llegir-lo.

Algunes frases del llibre:

“La meva mare sempre deia que quan som petits ens passem la vida a l’exterior… I que a partir de certa edat hem de passar a l’interior, si volem triomfar... Ella ens recomanava que no ho féssim...” p.116

“La teva mort serà sentir-me altre cop diferent... Menys xiuxiuejos al llit, menys secrets... Menys del nostre món...”
“La teva mort farà que no hi hagi més somriures dins els punys...” p.125

“Sempre he cregut que les persones que no se’ls veuen els ulls tenen molt de plaer o molt de dolor... I és que quan els tanques del tot, només pot significar que estàs al teu propi món... I els mons propis solen ser tan personals que necessites que l’exterior no els esquitxi... “ p.126

“Et proposo que em permetis canviar els meus ressorts al teu costat. No els jutgis i no els qüestionis. I jo faré el mateix per tu... Et permetré canviar, que furguis en el teu interior, que m’ofereixis una altra versió de tu mateix i jo no la jutjaré...” p.158-159

Les mentides t’envolten, i saber que hi ha un arxipèlag de persones que sempre et diran la veritat és molt valuós... Vull que formis part del meu arxipèlag de sinceritat...” p.176

21 d’ag. 2013

Elogi a l'horitzó


Eduardo Chillida, 1990



A la ciutat de Gijón, al barri mariner Cimavella, sobre el turó de Santa Catalina trobem una monumental obra d’art d’Eduardo Chillida.
Sembla ser que primer va ser creada l’obra abans de pensar on s’ubicaria. Era necessari un lloc amb molt espai, degut a les seves dimensions i des d’on es contemplés el mar. Després de recórrer tota la costa europea buscant un espai adequat, l’arquitecte Paco Pol va ser qui li va suggerir el lloc.
Es tracta d’una peça de formigó d’unes 500 tones i 10 metres d’alçada. Chillida va voler buscar la relació estre l’home i el Cosmos en aquesta escala i va aconseguir que la sensació sigui monumental a poca distància però de manera controlada, ja que no se’ns escapa del camp visual i des de lluny queda totalment integrada al paisatge. L’autor volia representar d’aquesta manera la mida de l’home en relació a la immensitat de la natura. A més la seva ubicació facilita la visió de tota la costa des d’on es troba i a la vegada des de qualsevol punt de la costa de Gijón també es veu l’obra.




L’elogi a l’horitzó representa un cos amb els braços oberts que abraça l’horitzó. A més forma una finestra oberta des d’on contemplar l’horitzó del Cantàbric, on es pot veure la intensitat del blau del mar en contrast amb el blau del cel. Segons l’autor, la intenció de l’estructura era “el límit per mirar el que no té límits”.



En un dia de calma la sensació que evoca és de calma i serenor que convida a la contemplació. Però en dies de tempesta diuen que la sensació porta a la malenconia i fins i tot provoca un estat de por i solitud.
Si ens introduïm al seu interior podrem escoltar la remor del mar, degut als efectes acústics per la pròpia disposició de l’escultura. Aquest fet va ser experimentat com una sorpresa per Chillida ja que en cap moment havia pensat en aquesta possibilitat.


19 d’ag. 2013

La casa del silenci



La casa del silenci és una història explicada a cada capítol per un dels personatges, que a través d’un violí com a element d’unió, aniran entrellaçant les seves vides. En Karl, la Teresa, la Maria, l’Anna i el Mark són els narradors que ens expliquen la història a través de les seves pròpies vivències. Les seves veus s’aniran alternant, fent salts en el temps, que a mida que avanci la lectura anirem relacionant per composar finalment la història de principi a fi.

L’autora aconsegueix fer un retrat dels diferents personatges molt ben definit connectant amb el lector i traspassant els sentiments que aquests transmeten en cada moment.

El violí Stainer ens acompanya a través de tota la novel·la i l’amor per la música hi és present. Les notes traspassen el paper i la sensació expressada pels personatges en sentir-les aconsegueixen que el lector gairebé sigui capaç d’escoltar-les també. El concert per a dos violins de Bach es converteix en la banda sonora de l’obra i ens acompanyarà al llarg de tota la història. Aquest violí a més serà la peça que dóna intriga a tota l’obra, ja que va passant per diferents mans i que com si es tractés d’un tresor tothom el vol tenir ben a prop i provocarà sentiments de pèrdua dolorosos.

En ella hi trobem l’amor espiritual per la música que aconsegueix calmar les ànimes i l’amor carnal que no deixa exempts als protagonistes de gelosies, passions i desitjos de possessió. Aquest contrast de sentiments defineix molt bé la dualitat de l’ésser humà.

La història està explicada de forma delicada i exquisida i demana ser llegida lentament, assaborint cada paraula i cada nota musical que aconsegueixen tocar el cor del lector.

Tot i que, per mi, no està a l‘alçada de La nevada del cucut, Blanca Busquets ha aconseguit tornar a emocionar amb aquesta història. Caldrà seguir llegint aquesta autora.


“Aquesta és la història de diverses dones i d’algun home. De dones valentes i sensibles, dones apassionades, dones que estimen els homes però que sobretot estimen la música.


Aquesta és la història d’un violí que passa de mà en mà, d’un director d’orquestra exiliat que viu entre notes musicals i entre faldilles, de mares absents, de desamors i de venjances, de guerres que separen, de minyones que mengen xocolata desfeta...


Aquesta és la història de La casa del silenci, on la música no deixa mai de sonar.” (text de la contraportada)

Per a saber-ne més:



16 d’ag. 2013

El llop estepari




És la primera vegada que llegeixo a Hermann Hesse i no cal dir que l’experiència et deixa marcat per sempre. Tot i ser una novel·la curta és molt intensa i difícil d’entendre, plena de metàfores, que cal llegir pausadament per anar-hi pensant. Potser és més important com és capaç de remoure l’ànima abans que ser entesa per la raó.
Diuen que la novel·la és autobiogràfica i ens explica la profunda crisi espiritual que va patir Hermann Hesse a la dècada dels anys 20.

En aquesta obra l’autor ens descriu l’evolució psicològica i espiritual per la que passa el protagonista. Harry és un personatge fosc, depressiu, solitari, que manté una lluita interna constant entre la raó i l’ànima. Al llarg de la seva vida s’esforça per fugir de les temptacions i capricis que ens ofereix la societat, el món en què vivim, evitant viure de manera superficial, per tal d’aconseguir una vida més cultivada, amant de la bona música i la literatura. Però el seu desig de vida, la seva raó, no el deixen ser feliç, ja que a vegades apareix el llop estepari que tots portem a dins on l’instint es deixa portar pels plaers que ens ofereix la vida. Totes les persones amaguem dins nostre aquesta dualitat de l’ésser, però el problema és que en Harry Haller no ho accepta. La seva autoexigència és massa elevada i se sent impotent, desconcertat i decepcionat d’ell mateix quan cau sota els plaers més primitius del llop estepari. Cada vegada més allunyat de la societat, més tancat en ell mateix intenta trobar la felicitat eliminant aquest llop estepari que apareix quan menys ho espera, fins arribar a un estat pràcticament de bogeria que porta a un desenllaç totalment surrealista i sorprenent, on s'acabarà trobant a ell mateix, a acceptant-se i entenent el sentit de la vida.

Tot i tractar-se d’una obra escrita el 1927 s’adapta perfectament a l’època actual. Això acostuma a passar quan ens trobem davant d’una obra d’art com aquesta que per la seva genialitat perdura al llarg del temps.

«Massa bé (…) entenc (…) el teu horror per la política, el teu desconsol per la propaganda i l’actuació irresponsable dels partits i de la premsa, la teva desesperació davant la guerra, la passada i la futura, davant l’actual forma de pensar, de llegir, de construir, de fer música, de celebrar festes i de practicar la cultura! Tens raó, llop estepari, mil vegades raó i, tanmateix, t’enfonsaràs. Pel món d’avui en dia, tan senzill, tan còmode i fàcil d’acontentar, ets massa exigent i delerós i et rebutja perquè tens una dimensió de més. Qui avui dia vol tenir una vida feliç i satisfactòria no pot ser com tu o jo. Qui exigeix música en comptes de soroll, alegria en comptes de divertiment, ànima en comptes de diners, feina creativa en comptes d’ocupació, passió en comptes de frivolitat, per a ell, aquesta preciositat de món mai no podrà ser una pàtria…» (pàg. 149)

Per llegir més sobre aquesta obra cliqueu aquí

29 de jul. 2013

Estupor y temblores



 "Esta novela con declarada carga autobiográfica, que ha obtenido un éxito impresionante en Francia, cuenta la historia de una joven belga de 22 años, Amélie, que empieza a trabajar en Tokio en una de las mayores compañias mundiales, Yumimoto, quintaesencia de las empresas japonesas.
Con "Estupor y temblores": así es como el emperador del Sol Naciente exigía que sus súbditos se presentaran ante él. En el Japón actual, fuertemente jerarquizado (en el que cada superior es, antes que nada, el inferior de otro), Amélie, afligida por el doble handicap de ser a la vez occidental y mujer -extraviada en un hormiguero de burócratas, subyugada además por la muy japonesa belleza de su superior directa, con la cual tiene unas relaciones de franca perversidad-, sufre una cascada de humillaciones.
Trabajos absurdos, órdenes dementes, tareas repetitivas, humillaciones grotescas, misiones ingratas, ineptas o delitrantes, superiores sádicos, la joven Amélie empieza en contabilidad, luego a servir cafés, pasa a la fotocopiadora y, descendiendo los escalones de la dignidad (aunque con un despego muy zen), acaba ocupándose de los lavabos... masculinos." (text de la contracoberta)

Amb aquesta novel·la acabo de descobrir a Amélie Nothomb i segur que la seguiré llegint. És una autora diferent i interessant. M’ha sorprès com narra situacions tan dures des de la ironia i aconsegueix que fins i tot ens treguin un somriure. Des d’una perspectiva occidental es fa difícil entendre la jerarquia i la obediència existent en el món laboral d’una empresa japonesa. Ens trobem davant d’una societat on la creativitat i la opinió pròpia no existeixen, on les relacions socials no són importants i les persones actuen pràcticament com màquines sense dret a pensar, a discutir, a expressar-se. La situació per la que passa la protagonista d’aquesta història en el transcurs d’un any laboral vista des del pensament occidental és molt dura d’aguantar i es podria definir com a maltractament psicològic, mobbing, etc. Però segurament allà, per desgràcia,  és totalment normal i acceptable.
 Tot i la cruesa del relat, l'autora narra la història amb la distància i fredor suficients per explicar l'experiència des de l'humor.

En definitiva, una història interessant i molt recomanable. Sempre que ens trobem davant d’un societat diferent a la nostra, amb una manera de pensar i d’actuar que ens pot xocar, amb uns valors diferents, ens pot fer reflexionar i valorar el que tenim. 

Sembla que “Ni de Eva ni de Adán” és la novel·la que complementa aquesta història i segurament serà interessant per seguir llegint aquesta autora.

25 de jul. 2013

La delicadeza



“El azar atrajo a François a la vida de Nathalie y el azar se lo arrebató. Cuando Nathalie decide refugiarse en la oficina para pasar su duelo por el hombre con el que esperaba compartir el resto de su vida, lo último que podía sospechar era que un nuevo amor estaba a punto de llamar a la puerta, y menos aún que se trataba de un hombre que no ha olvidado que en este mundo aún hay lugar para la ternura”. (text de la contracoberta)

La delicadeza és un llibre amb un títol que defineix molt bé els sentiments que hi podem trobar. Aquesta novel·la ens parla de l’amor des de diferents maneres d’entendre’l. Primer ens trobem davant d’una història d’amor perfecta que de cop es veu truncada per un fatal accident. Després podem observar històries de desamor, de Charles, el cap de Nathalie, cap a la seva dona i de la Nathalie cap el Charles. Finalment apareix l’amor que creix a partir dels petits detalls, a partir de petits aspectes que totes les persones tenen dins seu i que quan algú és capaç de descobrir-los pot arribar a estimar-los sense importar el físic o la compatibilitat, fent possible que dues persones completament diferents es converteixin en una parella feliç.

És una història senzilla, sense massa pretensions, que no té res d’especial dins el seu argument, però agradable de llegir, delicada, encantadora i adorable. Una petita història plena de grans detalls, on el més important és el com es diu que no el que es diu.

El missatge que transmet de positivisme davant la vida també li dóna un desenllaç interessant. Per més malament que puguin anar les coses a la vida sempre queda una petita esperança per aconseguir aprendre a tornar a viure d’una manera diferent però que també pot arribar a ser perfecta i plena. La lluita i la perseverança per superar la pèrdua i seguir vivint donen la mà a la màgia de la vida que en el moment menys esperat sorprèn.

19 de jul. 2013

Els dits com pinzells

Judith Brown és una artista de Nova York que va realitzar una sèrie d'obres pintades amb els dits, utilitzant-los com si es tractés de pinzells, anomenades "Fingerings". Els resultats aconseguits són espectaculars i de gran bellesa.

Sobre el seu art l'artista comenta: “La abstracción permite que las imágenes sean cualquier cosa, mientras que la simetría siempre convierte la fluidez en algo, como energía líquida cristalizando. La metáfora del cristal es reflejada en el medio del carbón que, bajo presión y altas temperaturas, se convierte en diamantes. Me gusta pensar que estoy pintando con polvo de diamantes.


Esta artista de New York, creo una obra llamada “Fingerings”. La cual trata de unos cuadros pintados usando sus dedos como pinceles. Aunque es una forma muy rudimentaria de hacerlo. Esta mujer logra un efecto muy bueno en sus cuadros.

Artículo sustraído de:http://www.increible.co/2012/07/judith-brown-pinta-con-los-dedos.html#.UPMyVVL1C6M
Esta artista de New York, creo una obra llamada “Fingerings”. La cual trata de unos cuadros pintados usando sus dedos como pinceles. Aunque es una forma muy rudimentaria de hacerlo. Esta mujer logra un efecto muy bueno en sus cuadros.

Artículo sustraído de:http://www.increible.co/2012/07/judith-brown-pinta-con-los-dedos.html#.UPMyVVL1C6M
Esta artista de New York, creo una obra llamada “Fingerings”. La cual trata de unos cuadros pintados usando sus dedos como pinceles. Aunque es una forma muy rudimentaria de hacerlo. Esta mujer logra un efecto muy bueno en sus cuadros.

Artículo sustraído de:http://www.increible.co/2012/07/judith-brown-pinta-con-los-dedos.html#.UPMyVVL1C6M

11 de jul. 2013

Llibres per llegir a l'estiu

A l'estiu normalment es té més temps per llegir i a vegades ve de gust començar una lectura més llarga o difícil, però altres vegades és preferible una de lleugera i fresqueta. Al bloc de Llibres per llegir podreu trobar menús literaris per aquest estiu dedicats cada dia a una ciutat o país diferent. Amb aquests menús segurament podrem trobar bones idees per llegir i si coincideix amb el lloc on passarem les vacances les podrem gaudir molt més.


Avui... New York, New York


22 de gen. 2013

Balzac i la petita modista xinesa


El 1971, com molts milions de joves xinesos en aquells anys, dos presumptes intel·lectuals de ciutat són enviats al camp perquè els camperols pobres els “reeduquin”. Tenen disset i divuit anys, i el seu destí és un poble perdut al capdamunt d’una muntanya remota. Allà, en efecte, viuran un capítol decisiu en la seva educació, però serà gràcies a l’amistat de la Petita Modista i, sobretot, gràcies a una maleta plena de llibres prohibits.” (text de la contraportada)

El que hagués pogut ésser una experiència terrible per aquests dos joves als que se’ls aïlla de la cultura, es converteix en una enriquidora vivència gràcies a un violí i a una maleta plena de llibres prohibits.
En la Xina dels anys 70 de Mao es va prohibir qualsevol tipus d’acostament cap a la cultura, però aquests dos joves no només van aconseguir conèixer grans escriptors occidentals com Balzac, Stendhal, Flaubert, Dumas, Baudelaire, Tolstoi, Gogol, Dostoievski, Dickens, Kipling, Brönte..., sinó que a més van poder acostar la música, el cinema, i la literatura als camperols i en especial a la Petita Modista.

"Vam quedar enlluernats. Tenia la impressió que em desmaiaria, embriagat per aquella descoberta. Vaig treure les novel·les de la maleta una per una, les vaig obrir, vaig contemplar-ne els retrats dels autors i les vaig passar a Luo. En tocar-les amb la punta dels dits, vaig tenir la sensació que les mans, que se m'havien tornat pàl·lides, estaven en contacte amb vides humanes." (pàg. 113-114) 

Sorprèn veure la força que pot arribar a tenir un llibre quan es tracta d’un objecte prohibit i com pot canviar les vides dels que gosen llegir-lo. Tant pels dos joves com per la Petita Modista la lectura els capgirarà la manera de veure el món i d’entendre les coses, els donarà força per arriscar-se a viure al límit i els omplirà de llibertat en un entorn on tot això era impensable.

16 de gen. 2013

Les 20 millors llibreries del món

A la web Flavorwire ens ensenyen les considerades 20 millors llibreries del món. Si moure'ns entre llibres sempre és un plaer, imagineu-vos com ha de ser fer-ho dins d'espais meravellosos com són totes aquestes llibreries. Des de l'arquitectura més clàssica a la més moderna totes tenen en comú la bellesa dels espais. Algunes per majestuoses, altres per originals i totes  elles molt acollidores per passar-hi una bona estona. I és que el plaer de llegir va més enllà de la lectura, també hi entra la satisfacció de tenir un llibre entre les mans i el goig de contemplar un espai ple de llibres. Si a més aquest espai està ubicat en un edifici ple de bellesa, originalitat i creativitat el plaer es multiplica.



Per mi les tres millors són: 

Livraria Lello, Porto, Portugal: IMPRESSIONANT

Poplar Kid’s Republic, Beijing, China: ENCANTADORA

Shakespeare & Company, Paris, France: DE SOMNI 

Què me'n dieu? 

Ens haurem d'apuntar bé les adreces per anar-les a visitar si algun dia passem per alguna d'aquestes ciutats del món. Una bona excusa per viatjar!!!

10 de gen. 2013

12 meses 12 libros



A través del bloc Estantes llenos he conegut un repte que m'anirà molt bé per donar una oportunitat a la gran muntanya de llibres que tinc a les estanteries pendents de ser llegits des de fa anys. Es tracta del Reto: 12 meses 12 libros del bloc de tinta en vena. S'ha de llegir un llibre cada mes, que faci més d'un any que ens està esperant. Em sembla un repte fàcil. Només són 12 llibres i es pot compaginar molt bé amb altres reptes i altres lectures.
A veure si l'aconsegueixo. Aniré anotant aquí els llibres que vaig llegint:

gener: El lobo estepario
febrer:
març:
abril:
maig:
juny: Cien años de soledad
juliol:
agost:
setembre:
octubre:
novembre:
desembre:

3 de gen. 2013

Mil soles espléndidos

Després d'un temps sense escriure en aquest bloc per manca de temps, reemprenc la feina amb la ressenya d'un llibre que, després d'haver llegit Cometas en el cielo, sabia que no em decebria.

Mil soles espléndidos és una novel·la imprescindible per entendre la situació de la dona en l'Afganistan dels talibans. Es tracta d'un relat d'una duresa commovedora però ple de força, valentia i coratge. Mariam i Laila són les dues protagonistes de la novel·la que demostraran que amb amor tot és possible. El lligam entre elles dues els donarà força per perdre la por i fer realitat una vida millor. L'esperança davant de l'horror omple d'emoció aquesta crua història que a mida que vas entrant en la lectura t'atrapa i et deixa amb el cor encongit.
Khaled Hosseini una vegada més ha sabut explicar amb una gran sensibilitat la realitat de la història musulmana, en aquest cas del paper de la dona en una societat extremadament masclista.

Hija ilegítima de un rico hombre de negocios, Mariam se cría con su madre en una modesta vivienda a las afueras de Herat. A los quince años, su vida cambia drásticamente cuando su padre la envía a Kabul a casarse con Rashid, un hosco zapatero treinta años mayor que ella. Casi dos décadas más tarde, Rashid encuentra en las calles de Kabul a Laila, una joven de quince años sin hogar. Cuando el zapatero le ofrece cobijo en su casa, que deberá compartir con Mariam, entre las dos mujeres se inicia una relación que acabará siendo tan profunda como la de dos hermanas, tan fuerte como la de madre e hija. Pese a la diferencia de edad y las distintas experiencias que la vida les ha deparado, la necesidad de afrontar las terribles circunstancias que las rodean -tanto de puertas adentro como en la calle, donde la violencia política asola el país-, hará que Mariam y Laia vayan forjando un vínculo indestructible que les otorgará la fuerza necesaria para superar el miedo y dar cabida a la esperanza. (text de la contraportada)
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...