28 d’ag. 2013

Brúixoles que busquen somriures perduts



Una altra novel·la de l'Albert Espinosa plena de sentiments i emoció. Després d'haver llegit Tot el que podríem haver estat tu i jo.... i Si tu em dius vine ho deixo tot... sabia amb què em podria trobar, però tot i que m'havien agradat, vaig trobar que els faltava quelcom. Aquesta en canvi m'ha agradat molt. Potser perquè ja m'he fet amb l'estil de l'escriptor. Penso que és un llibre que pot agradar molt o gens. És una novel·la que fa reflexionar i que pot semblar que s'acosti a un llibre d'autoajuda, però jo penso que no és així. La història plantejada és molt dura i toca la fibra, fa pensar, et fa veure les coses de diferent manera, i això, no a tothom agrada.
Potser la quantitat de successos negatius que passen al protagonista és exagerada, però es tracta d'una novel·la i no de la vida real, tot i que molts cops la realitat supera a la fantasia. Penso que el que aquí es pretén és arribar a situacions límit perquè així tot trontolli i, tant el protagonista com el lector, es vegin obligats a replantejar-se moltes coses. L'ús exagerat dels punts suspensius penso que també està utilitzat per convidar al lector a reflexionar.
El llenguatge és senzill i el protagonista ens explica la seva història fent salts cap al passat de manera desordenada per explicar-nos els moments viscuts en la seva infància i els moments al costat de la seva dona i així donar sentit a la situació en què es troba en el present.
Ens trobem davant un personatge perdut en un món interior ple d’odi, que en el passat va estar al costat de dues grans dones, la seva mare i la seva parella. Dues dones valentes, positives, plenes d’alegria, que van passar per la vida del protagonista oferint-li unes ensenyances i un amor que l’haguessin convertit en un gran home si no hagués hagut d’assumir la pèrdua de totes dues i veure’s immers en el dolor i en l'odi cap al seu pare, cap als seus germans... La mort de la mare i el trencament de la família són situacions viscudes en l'infància que marcaran la seva personalitat.
El protagonista d’aquesta novel·la està a punt de veure’s absorbit per l’odi i per les males experiències del passat i sense adonar-se’n està començant a cometre els mateixos errors que va cometre el seu pare. El dolor tan gran que sent per la mort de la seva dona l’està portant a abandonar les seves filles, el mateix que va fer el seu pare amb ell. Però el retorn al passat, la valentia per fer front als fantasmes que hi habitaven, l’ajudaran a adonar-se del que li està passant, serà capaç d’entendre al seu pare i perdonar-lo i així, curant els traumes de la infància podrà construir un millor futur.

M'ha agradat quan explica que a la seva dona la va salvar la lectura d'un llibre, De profundis de l'Oscar Wilde. M'han vingut ganes de llegir-lo.

Algunes frases del llibre:

“La meva mare sempre deia que quan som petits ens passem la vida a l’exterior… I que a partir de certa edat hem de passar a l’interior, si volem triomfar... Ella ens recomanava que no ho féssim...” p.116

“La teva mort serà sentir-me altre cop diferent... Menys xiuxiuejos al llit, menys secrets... Menys del nostre món...”
“La teva mort farà que no hi hagi més somriures dins els punys...” p.125

“Sempre he cregut que les persones que no se’ls veuen els ulls tenen molt de plaer o molt de dolor... I és que quan els tanques del tot, només pot significar que estàs al teu propi món... I els mons propis solen ser tan personals que necessites que l’exterior no els esquitxi... “ p.126

“Et proposo que em permetis canviar els meus ressorts al teu costat. No els jutgis i no els qüestionis. I jo faré el mateix per tu... Et permetré canviar, que furguis en el teu interior, que m’ofereixis una altra versió de tu mateix i jo no la jutjaré...” p.158-159

Les mentides t’envolten, i saber que hi ha un arxipèlag de persones que sempre et diran la veritat és molt valuós... Vull que formis part del meu arxipèlag de sinceritat...” p.176

Cap comentari:

Publica un comentari

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...