10 de nov. 2011

Habitacions tancades


Diuen que aquesta novel·la és segurament la millor de la Care Santos i la més ambiciosa de totes. I, realment, té tots els ingredients per aconseguir-ho. Un marc històric de la Barcelona  modernista de finals del segle XIX, una trama de misteris i secrets de família i uns personatges molt interessants. Una història d’intriga, romanç i tragèdia, que ens convida a reflexionar sobre la poca memòria que les famílies deixen en el seu llegat a les successives generacions.


En la convulsa y fascinante  Barcelona del modernismo, la matriarca de una de las sagas más prestigiosas de la ciudad prepara el traslado a su nuevo hogar, un precioso palacete vecino del por entonces incipiente Paseo de Gracia. Las paredes de esa casa serán el celoso guardián de unas vidas repletas de ambición, secretos inconfesables y pasiones ocultas. Ésa es la herencia que el tiempo confiará a Violeta, última de la estirpe: el pasado, visto desde el presente, siempre es un rompecabezas al que le faltan piezas... (text de la contracoberta)


És una obra construïda com un trencaclosques, on les diferents peces responen a diferents estils i diferents maneres d’explicar la història. Diaris personals, cartes, correus electrònics, recensions d’obres d’art, i mentrestant el present i el passat que van alternant-se i lligant fins l’últim detall tots els secrets de família que ens mantindran en expectativa fins al final.

L’argument, doncs, no segueix un ordre cronològic i dóna la possibilitat de fer viatjar al lector cap a un passat ple de misteris guardats rere uns murs que ni la pròpia Violeta acabarà descobrint del tot. Aquesta construcció dóna lleugeresa i dinamisme i aconsegueix enganxar-te del principi fins el final, sense decaure en cap movent, tal com diu la mateixa Care Santos: Que la lectura sea ágil, que no se nos caiga el libro de las manos. No me gustan los libros en los que el autor me mata de aburrimiento y no se preocupa por si me lo estoy pasando bien o no. Creo que mi primera obligación, como autora, es hacer pasar un buen rato. Y la forma es un modo de conseguir agilidad y velocidad.


L’escenari de la renovada Barcelona de finals del segle XIX i principis del XX dóna a la novel·la un atractiu històric molt captivador. La Setmana Tràgica, l’incendi dels Grans Magatzems El Siglo i la II República acompanyen a les costums i manera de viure de la societat burgesa. L’espiritisme naixent de l’època, els cuplets i les mansions acaben de donar un toc de glamour.


I com a fil conductor al llarg de tota la novel·la trobem l’art, les obres d’Amadeo Lax, que adquiriran el protagonisme tant en el passat, moment en què van ser pintades, com en el present, com a elements per comprendre el passat.

Ens trobem amb un gran nombre de personatges, però tots molt ben caracteritzats. Maria del Roser m’ha semblat una dóna fascinant, avançada a la seva època, plena de virtuts i també de defectes. I Amadeo, el personatge més estrany, més introvertit i tormentat, però també molt idolatrat.

Tots aquests elements converteixen aquesta obra en un best-seller molt recomanable.

Si voleu seguir llegint sobre aquesta novel·la us deixo uns quants enllaços on podeu trobar més informació:

Cap comentari:

Publica un comentari

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...