31 de gen. 2012

El club dels optimistes incorregibles


El club dels optimistes incorregibles és una novel·la situada al París dels anys 60. Vista com una ciutat acollidora pels exiliats vinguts dels països de l’est, en plena guerra freda, però que no els serà fàcil tirar endavant, havent deixat enrere els seus amors, els seus familiars i traït els seus ideals per tal de salvar la vida, en busca d’una llibertat que no trobaran. Michel Marini, un adolescent fill de mare italiana, anirà descobrint el món dels adults al costat d’aquests components del club que es reuneixen per jugar a escacs en un local d’un bar, el Balto, on ell anava a jugar al futbolí. Entre ells també hi trobem Jean-Paul Sartre i Joseph Kessel.
En Michel rep una educació sentimental per part d’ells i també al costat de la Cécile, la nòvia del seu germà. Es va enriquint de les seves experiències i madurant al seu costat. D’altra banda ens explica els seus problemes a l’escola, les desavinences familiars, la desaparició del seu germà i la mort d’éssers estimats, que configuren una vida plena d’entrebancs, marcada també per la guerra a Algèria, al costat de les seves aficions, la fotografia i la lectura, i de la descoberta del primer amor.

Mentrestant anem coneixent les històries de cada un dels personatges del Balto que es van veure obligats a marxar del seu país. A tots ells els uneix un secret que fins al final de la novel·la no és desvetllat i que dóna sentit a tota la història. Aquest fet dóna un final rodó, que, malgrat queden encara moltes incògnites per descobrir, no podria acabar d’altra manera.

Ens trobem davant una novel·la ben construïda i ben ambientada, que  retrata una època amb una situació ben diferent a la nostra. Amb elements ficticis al costat d’altres d’històrics i reals.

Al principi em va costar entrar en la història per la  quantitat de personatges que es presenten, però poc a poc a mida que es van coneixent les seves vides i anem avançant va captivant més i més fins el punt de no poder deixar de llegir, al costat d’uns personatges que poc a poc es van fent entranyables. Una novel·la recomanable, tot i que en un primer moment semblava que no compliria les expectatives que me n’havia anat fent.

Si voleu llegir que hi diu l’autor llegiu l'entrevista publicada al diari El País i si voleu saber més sobre la novel·la llegiu els articles publicats a El Periódico, El Periódico.

2 comentaris:

  1. Per a mi és com vàries novel·les en una, més que la història del Michel m'emocionaren les dels exiliats, sobretot la del Saixa, impressionant final!

    ResponElimina
  2. En Saixa és un personatge entranyable i no t'esperes el final. A mi la història d'en Michel també m'ha agradat molt, però és veritat el que dius Hiniare, de cada personatge se'n podria fer una altra novel·la.

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...