1 d’ag. 2011

La casa cantonera

Després d’haver llegit Olor de colònia, un altre llibre de la Sílvia Alcàntara estava garantit.
Un llibre curt però molt intens. Una història dura i molt versemblant, que a mida que es va llegint es fa angoixant. Els sentiments dels personatges són molt profunds. Amb un llenguatge ric i planer ens fa un retrat d’unes vivències emmarcades en l’ambient tancat d’un poble, i amb una barreja de passat i present que ens ajuda a conèixer els secrets familiars dels protagonistes.

Dues germanes es retroben per repartir-se les poques coses que en morir els ha deixat la mare. Feia més de vint anys que no es veien. Una veïna de tota la vida les acompanya per les resclosides estances de la casa i els petits objectes els desperten els records.
El vincle de la vida passada s'imposa com un malson al seu desig de fugir, de tornar al món quotidià conegut i controlat. Retingudes per preguntes que mai no s'han respost, queden atrapades en una teranyina asfixiant. L'empremta de la mare ressorgeix i il·lumina dolorosament els racons foscos de les seves vides.
La infelicitat d'una filla, és potser l'alegria secreta de la mare?
L'autora basteix una novel·la com una torrentada on els sentiments tèrbols i els desitjos profunds es mostren sense traves i on la serenitat només arriba amb l'acceptació dels sentiments oposats de l'ànima. (text de la contracoberta)

"La trobada amb la dona va ser real, però la resta de la història de la novel·la és cent per cent ficció; la he creat per intentar explicar com una dona que semblava haver gaudit d’una bona posició  i educació pugui acabar sent la típica boja del poble", diu la Sílvia Alcàntara.

Cap comentari:

Publica un comentari

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...