La tardor dels artistes

La tardor és una de les estacions de l’any més escollides per ser pintades per molts artistes. I és que la bellesa dels colors en un paisatge de tardor és espectacular. Infinitat de tons marronosos, passant pel roig i el groguenc ens omplen la mirada i amb el dansar de les fulles gronxades pel vent podem escoltar com una música que acompanyada per l’olor dels bolets i la humitat de la terra, ens omplen tots els sentits. Segurament els artistes, seduïts per totes aquestes sensacions, s’han llençat a reflectir amb les seves pinzellades els colors d’aquesta estació.

Els infants a l’escola també observen aquests canvis en la natura i meravellats per la màgia dels colors volen fer com els pintors i expressar la seves sensacions sobre el paper. Observeu i veureu que són petits, només tenen cinc anys, però ja són grans artistes.

 

  

 

 

Petons de diumenge

He llegit aquesta novel·la que, en un primer moment no m’havia cridat l’atenció, però que va anar despertant el meu interès després de llegir algunes impressions d’alguns quellegistes als quals havia sorprès gratament.

Un cop acabada he de dir que tenien raó. És el primer que llegeixo de la Sílvia Soler i ha aconseguit complir totes les expectatives que havia posat en aquesta lectura.

“La Valèria vol estudiar a la universitat quan no està ben vist que les dones tinguin inquietuds intel·lectuals. I s’enamora de l’home que suposadament no li convé quan estimar-se és pecat i els petons que duren una mica s’han de reservar pels diumenges. Malgrat tot, s’entesta a afermar es seu amor i a dur la vida que desitja. Amb Petons de diumenge, Premi Prudenci Bertrana 2008, Sílvia Soler reconstrueix la història de milers de dones que durant el franquisme van fer petites rebel·lions personals intentant ser felices.” (text de la contraportada)

És una història plena de tendresa i de sentiments profunds. Amb moments durs, protagonitzats per la malaltia de la Valèria, que costen de passar, però sense dramatismes, espurnejats pels fragments dels seus diaris personals, on la força  de l’amor de dos adolescents immersos en la grisor franquista que lluiten per formar una família que els omplirà de dolcesa i també de disgustos, ens expliquen el passat de la protagonista. I amb una alenada d’aire fresc que ens van donant les cartes de l’ Elisa, la seva amiga independent i inquieta que es dedica a viatjar per fer realitat la seva passió per la professió d’arqueòloga. Dues vides molt diferents però totes dues buscant la felicitat.

Una novel·la plena de contrastos molt ben lligats. Explicada des de diferents veus narratives que ens aporten diferents perspectives. Amb el contrapunt de la realitat existent al nostre país, enquistat en l’asfixiant dictadura franquista i la repressió religiosa, i els aires de llibertat i modernitat que, mentrestant, es respiraven a Europa.

L’evolució dels sentiments de la protagonista al llarg de la seva malaltia i la manera com ha viscut la maternitat de diferent manera amb cada un dels seus quatre fills, donen a la protagonista una personalitat sincera i molt humana.

I tot això amb l’Empordà com a paisatge de fons.

Una novel·la rodona, escrita amb senzillesa, però amb molta força. Molt recomanable per qui vulgui gaudir d’una història que enganxa per la seva qualitat literària i pels seus personatges transparents, plens de sentiments.

La multiplicació dels pans i els peixos

La Seu de Mallorca, Miquel Barceló

A la catedral de Mallorca, també coneguda com la Seu, trobem una gran obra del pintor i escultor mallorquí, Miquel Barceló (Felanitx, 1957). Es tracta de la reforma de la capella de San Pere, situada a l’absis lateral dret de la capçalera del temple gòtic.

En un primer moment sobte trobar una obra contemporània dins d’una catedral gòtica, però la gran bellesa de l’obra s’imposa i fa seu un espai ple de creativitat i imaginació desbordant. Són moltes les crítiques que ha portat aquest contrast, però des del meu punt de vista, l’obra queda plenament integrada. La originalitat d’acostar dues èpoques artístiques tan diferents aconsegueix posar en comunió l’art de tots els temps com a forma d’expressió.

El treball de l’artista mallorquí es va dur a terme entre els anys 2001 i 2006. Donant lloc a una gran obra que consisteix en un mural ceràmic policromat de 300 metres quadrats que representa el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos segons l’Evangeli de Sant Joan. La seva intervenció també inclou cinc vitralls de dotze metres d’alçada i el mobiliari litúrgic creat amb pedra de Binissalem.

Aquesta creació va portar a Barceló a realitzar proves durant dos o tres anys fins aconseguir la tècnica adequada.

Ens explica l’artista, que es tracta d’una obra tècnicament molt complexa, per tractar-se de 300 metres quadrats que calia cobrir amb unes peces ceràmiques realitzades a Nàpols que s’havien d’encaixar com un puzle aprofitant les esquerdes naturals. Per aconseguir-ho es va mesurar l’espai amb làser aplicant un punt de llum cada 20 centímetres per captar totes les asimetries.

El neoexpressionisme de Miquel Barceló, ple d’una desbordant imaginació i gran riquesa plàstica, és la síntesi personal que ha aconseguit l’artista influenciat per la pintura barroca, l’art brut, l’expressionisme abstracte nordamericà, l’art povera italià, i les obres de Joan Miró i d’Antoni Tàpies. 

---

Si voleu veure imatges amb més detall cicleu aquí

El jardí de la genialitat

Chillida-Leku, Hernani

El museu Chillida-Leku va complir 10 anys, el passat 2010, i després del seu aniversari va esdevenir també el tancament al públic. Ara només es podrà visitar en la intimitat, de manera privada, i per a l’estudi i la investigació. És una llàstima que un museu tan ple de bellesa tanqui les seves portes al públic. En ell l’autor va aconseguir fer realitat un dels seus somnis “Un día soñé una utopía: encontrar un espacio donde pudieran descansar mis esculturas y que la gente caminara entre ellas como por un bosque” i va integrar la seva obra amb la naturalesa. Quaranta escultures exposades a l’aire lliure, en un jardí de 12 hectàrees, junt al casalot Zabalaga on s’exposen les seves obres de menor format.

L’any 2006 vaig tenir la sort de poder visitar-lo i el seu record encara és viu dins la meva memòria. La sensació experimentada caminant entre les seves escultures és indescriptible. És un lloc per pensar, un espai ple de pau i tranquil·litat. El diàleg entre la seva obra i la natura està totalment aconseguit. Veure les escultures en un dia de sol o un dia de pluja canvia totalment, la llum és diferent, les ombres són diferents, tot es transforma. En aquest meravellós jardí l’autor transmet a l’observador l’essència de la forma i l’espai atrapada en les seves escultures. Chillida treballa el concepte de buit de manera excepcional, utilitzant les formes tridimensionals per aconseguir donar una nova dimensió als materials emprats en la seva obra.

enllaç chillidaleku

Sense fronteres

Albert Casals

Acabo de llegir el segon llibre de viatges de l'Albert Casals i, al igual que amb el primer, El món sobre rodes, aquest noi ha aconseguit fer-me passar una estona ben divertida. Trobo que és genial la seva manera de viatjar, sol, sense diners i amb cadira de rodes. Les seves aventures són dignes de ser novel·lades i el seu felicisme se t'acaba encomanant. A mi l'Albert em fascina, no només pel que escriu i per com viatja, sinó per la manera que té de viure, posant la seva felicitat per davant de tot, sentint-se lliure per fer tot el que vol en el moment que vol, sense sentir-se frenat per prejudicis, pors ni lligams, sempre confiant en la seva bona sort.

 «Fa dos anys a El món sobre rodes us vaig explicar la història d’un nen que tenia ganes de veure món i que es disposava a emprendre l’aventura més gran que havia viscut mai. Ara ja no sóc un nen i no tot és com abans: estudio Filosofia (bé, m’he matriculat), ja no sempre viatjo sol..., i continuo convençut que en aquesta vida no s’ha de desaprofitar ni un instant de felicitat. Les meves ganes de veure món també s’han mantingut intactes i m’han portat a rodar per tres continents: Sud-amèrica, Àfrica i Àsia. He viscut dos anys extremament feliços, plens d’aventures i d’experiències noves. I tot això no podia quedar només en el meu record. És per això que he decidit que ha arribat el moment que torneu a saber alguna cosa d’aquell noi boig de cabells blaus i cadira de rodes.» Albert Casals

Pels que no el conegueu us recomano que cliqueu l'enllaç a la seva pàgina web i mireu algunes de les entrevistes que li han fet a la televisió i a la xarxa:

albertsasals.cat

D'un roig encès

Joan Miró

A la Fundació Pilar i Joan Miró de Mallorca podem trobar una exposició que dóna protagonisme al color vermell de les obres de l'artista.

El 1965, quan li demanaren quin era el seu color preferit, Joan Miró va respodre: " El blanc immaculat d'una paret de calç, que permet posar-hi el blau de somni i un roig de passió".      

D'un roig encès
voldria les cançons.

D'un roig encès
voldria la vida.

D'un roig encès
tots els amors.
D'un roig encès.

D'un roig encès
aquest racó tan perillós;
la gent d'ací i la de fora
que fossen tots
d'un roig encès.

D'un roig encès
voldria el món,
i dir les coses
tal com són.

                                      Raimon, 1968



exposició d'un roig encès

El taller de l'artista

Fundació Pilar i Joan Miró, Palma de Mallorca

Pels que ens agrada la pintura i poder fer quatre pinzellades de tant en tant, quan el temps ens ho permet, ens resulta fascinant poder veure el taller d'un artista que a tots ens agradaria tenir.

A Palma de Mallorca, a la Fundació Pilar i Joan Miró, podem visitar el taller propi on va treballar Joan Miró a partir del 1956, el Taller Sert.

Joan Miró sempre va tenir un vincle especial amb Mallorca i finalment va acabar casant-se amb una mallorquina, Pilar Juncosa, el 1929.

El 1954 van decidir traslladar-se definitivament a Mallorca i allà va veure materialitzat el seu somni de comptar amb un taller propi, dissenyat pel seu amic, l'arquitecte català Josep Lluís Sert.

 http://miro.palmademallorca.es/